La globalització de les varietats també forma part d'aquesta política global i és normal que de la mateixa manera que ens trobem les mateixes botigues per tot el món, també ens passi amb les varietats de raïm com el chardonnay o merlot, que formen part de les varietats més internacionals, comercials i famoses. A part del present de la globalització, hi ha també part de la història geopolítica que ha marcat la viticultura actual en països com Bulgària i Moldàvia, l'immens patrimoni genètic del qual va ser destrossat pels planificadors comunistes i estan recercant les seves varietats autòctones per realçar la seva identitat. També Romania, que és el cinquè productor d'Europa. Les zones més importants són Dealu Mare (al peu de les muntanyes Carpats, al nord de Bucarest) i Murfatlar, al sud, a la costa. No et perdis els dolços de Cotnari (estil botrytis), ni el blanc de la varietat feteasca de Târnave, que té una elegància semblant als rieslings del Mosel·la.

La producció de vins búlgars ha sobreviscut als turcs i al comunisme, i el 1976 el ho va petar venent cabernet sauvignon al Regne Unit. De la plana del Danubi no et pots perdre la seva especialitat, que és el Melnik, un vi amb bon cos i dels que valen la pena ser envellits. Al Líban, Chateau Musar reclama per als seus vins blancs les varietats obaideh i merah, encara que corresponguin genèticament amb chardonnay i sémillon. Són vinyes que sobreviuen a les guerres com les múltiples, prestigioses i gairebé boutiques que té Israel i a Palestina hi ha el celler Teybeh.

 

Però si alguna cosa ha marcat la viticultura és el període de profunda crisi des de finals del segle XIX fins a mitjans del XX. Les epidèmies i la fil·loxera van destruir totes les vinyes europees. I quan, a la fi, els nous ceps plantats amb portaingerts americans van començar a donar els seus fruits, els conflictes bèl·lics van aturar novament la producció vinícola europea. Després del 1945 i d'haver passat per dues guerres mundials, Europa s'esforçava per sortir de la crisi, i en qüestió vinícola prioritzava la quantitat sobre la qualitat. Fins a la dècada de 1970 no es va començar a imposar la idea que els vins de qualitat s'obtenen de collites curades. Mentre que a les tradicionals regions vinícoles la transformació es va manifestar en la construcció de cellers moderns o en la renovació de les velles, al Nou Món es va produir un notable augment de plantacions i cellers, dinàmica que va continuar augmentant en les dècades de 1980 i 1990.