Pretendre dinar a Cadaqués a deshora un cap de setmana d’estiu és tot un repte. De fet, ja ho és també pretendre entrar a Cadaqués qualsevol cap de setmana d’estiu. Tanmateix, cap a finals de juny, un grup de sis amics vam aconseguir la gesta amb èxit i vam menjar a Casa Dionís. Veníem de passar el matí fent una visita memorable a elBulli1846, que s’havia allargat gustosament gràcies a les explicacions d’en Lluís Garcia, el director, i ens calia fer un àpat ràpid abans de prosseguir l’expedició, que tenia la següent parada a la Casa-Museu Dalí. Sent conscients que Cadaqués tanca el seu únic accés per carretera quan la vil·la ja és massa plena, vam voler provar sort i endinsar-nos per l’única carretera sinuosa que hi arriba.
Casa Dionís té de logotip el déu Dionís, una divinitat absolutament arrauxada i molt probablement tocada per la tramuntana que bufa amb força en aquest indret. El veiem ajagut, alçant un porró i engolint-ne el vi, els cabells fornits de pàmpols. I el veiem també a peu dret, atenent les taules del restaurant, perquè n’és el propietari Dionís Tibau. La carta de Casa Dionís té l’estructura clàssica per 'tapejar', composta de conserves de peix, embotits i formatges, tapes fredes i calentes de petit format, racions que representen bé la gastronomia local i plats més contundents. A banda, cosa que sempre agraeixo, tres opcions de guarnicions: patates fregides o patates menudes, i pebrots de Padrón.
En destaco la professionalitat del personal de sala, atent i precís, i els horaris amplíssims, de 9 h del matí a 00 h de la nit
I fem el següent. Ensaladilla russa, que va generosa de ventresca de tonyina i s’acompanya de pa crocant, seguida d’escalivada de pebrot vermell, amb els seus lleugerament travats per donar-li encara més untuositat i melositat al plat. Per satisfer un antull, demanem el calamar a l’andalusa, on s’hi ha gastat bon calamar, arrebossat cruixent i bon fregit. Dues salses el rodegen, a base de maionesa.
Demanem també la truita de patata i ceba, on m’hagués agradat trobar una millor textura i punt de sal de la patata, i les mandonguilles, guisades i amb una salsa ben catalana, profunda i amb l’aroma torrat que els fruits secs hi confereixen. Per acabar, lletons de vedella amb una reducció de carn, esmicolats sobre un puré de coliflor. De beure repartim Valentia, carinyena blanca de Còsmic Vinyaters.
Per la pressa que teníem i per reanimar-nos del sol que ens havia gairebé estabornit durant el matí, vam canviar les postres per cafès, que van resultar ser de Hidden, els torradors barcelonins amb cara de linx. Acabant-ne el darrer glop fem balanç d’un àpat que ha anat just com havia d’anar: ràpid, eficient, econòmic i bo. En destaco, també, la professionalitat del personal de sala, atent i precís, i els horaris amplíssims, de 9 h del matí a 00 h de la nit.