Una amiga ha canviat de barri i no li agrada massa, de manera que quan la vaig visitar vam creuar-lo fins a arribar a Badal per anar a sopar a La Turuleca, un peruà eficaç i bo, del qual vam sortir molt contentes. Ja fa molts anys que Badal és ric en gastronomia llatinoamericana, sobretot, peruana i equatoriana. Quan hom volia trobar aquell restaurant desconegut, petit i familiar que aleshores ens semblava el més autèntic d’aquestes cuines, i sense sortir de la ciutat, havia d’arribar-se fins aquí. Ara les coses han canviat o potser no tant, perquè per aquesta zona segueix havent-hi alguns dels millors peruans de la ciutat.
La simpatia abunda a La Turuleca, que té una terrassa força còmoda i és servida amb diligència i bona atenció. A més, la comanda arriba taula ràpida, sense que el temps vagi en detriment de la bona menja que ens és parada al davant. "Les racions són abundants", em va dir la meva amiga. I les racions eren, en efecte, tan abundants que només va caler demanar dos plats: cebiche carretillero i arròs chaufa mar i muntanya.
Qui ha tastat un cebiche ben executat sap que és un joc d’equilibri entre la salinitat i l’acidesa, el picant, la dolçor del moniato i del blat de moro blanc, i les textures de tot plegat. I aquí han aconseguit la balança al seu punt
De cebiches n’hi ha de diversos, a La Turuleca, com ara el mixt, que duu peix i marisc, i el clàssic de peix, a banda de dos plats de llet de tigre on els sucs són abundants i el conjunt se serveix en una copa. Vam triar el carretillero, però, perquè duia pota arrebossada i fregida, a banda de corball, blat de moro blanc i blat de moro cancha torrat, moniato glacejat a la taronja i la llet de tigre amb ají groc que li donava un addictiu punt picant. Qui ha tastat un cebiche ben executat sap que és un joc d’equilibri entre la salinitat i l’acidesa, el picant, la dolçor del moniato i del blat de moro blanc, i les textures de tot plegat. I aquí han aconseguit la balança al seu punt.
L’arròs chaufa sempre m’ha semblat un gran invent. Es fa saltejat al wok i sol ser un plat servit amb generositat que difícilment pots parar de menjar. En certa manera, recorda a un arròs tres delícies, aquella versió occidentalitzada dels arrossos saltats xinesos, i no és estrany: l’arròs chaufa és part de la cuina chifa, és a dir, la cuina que la comunitat xinesa migrada al Perú va anar gestant amb el pas dels anys, barrejant ingredients i tècniques dels dos llocs. En aquest cas, aquest chaufa tenia cognom, mar i terra, deia a la carta. La raó és que duia llagostins i també un bon tall de cansalada lacada en una salsa a base de salsa de soja i sucre, i també verdures, cacauet i nap envinagrat.
Quan torni a La Turuleca m’encantarà tastar altres plats mítics de la gastronomia peruana: el seu cebiche clàssic, l’ají de gallina, el lomo saltado o, potser, un que no conec i que em crida, el tacu tacu sec de vedella, que sembla un d’aquells guisats que volen temps i cura, i que duu asado de tira que es cuina amb chicha de jora, una beguda fermentada de blat de moro, carabassa loche, ají i coriandre. En aquesta pròxima visita pensava mentre baixava pel carrer de Sants, menjant-me un gelat de lulo que havia demanat per endur-me, gaudint d’aquesta fruita exòtica que mai he tastat perquè mai he tingut la sort de caure per aquelles latituds, i que em va fer somiar amb un viatge ple d’anticuchos, ruïnes inques i dolces llames de pèl suau.