De pencar en sap, i se’n fa un fart, la Montse Masiques. Té interioritzada la cultura de l’esforç i de la dedicació plena, aquella que impel·leix a mesclar vida personal i professional per excel·lir en la professió. En sabia tant o més la Doloretes Galvany, la seva àvia: ella, amb les seves truites i pans amb tomàquet, va construir el futur dels seus nets i besnets. I aquesta és la història primigènia compartida per moltes nissagues dedicades a la restauració i l’hostaleria al Maresme d’ençà que el turisme, els estiuejants i els viatjants van descobrir aquesta llengua de terra entre el mar i la Serralada Litoral. Aquesta és el relat de l’Hostal de la Plaça de Cabrils, una institució amb futur.
Ronden els anys 20 del segle passat. La Doloretes es casa amb en Josep Mas, hereu de Can Mas, dedicats al carbó. Fruit de la creixent afluència a un quasi estrenat poble (amb gestió municipal independent de Vilassar des del 1821), decideix treure partit del mas, oferint menjar i allotjament. L’arquitecte Duran Reynals s’encarrega de refer-lo i decorar-lo per a tal finalitat. Corren els anys 40 i Cabrils és ja una de les destinacions de moda, amb visitants atrets per la seva singularitat, però sobretot, per la saborosa simplicitat dels platets de la Doloretes: “Molts d’aquests estiuejants que venien, després es construïen casa a Cabrils”, explica la Montse, “sabedors que la Doloretes mai tenia un “no” quan li demanaven una truita o cuinar quelcom per picar, sempre sol·lícita a afalagar la seva clientela”. Amb els pares de la Montse, l’Aurora Mas (filla de la Doloretes) i Andreu Masiques, es continua com a La Fonda del Mas, ampliant pisos i engolint terrasses, conformant el laberint màgic i misteriós actual que condueix a diverses estances dedicades a menjadors privats, còmodes i acollidores.
La Fonda del Mas es converteix aleshores en hostal, reformant i incloent 9 habitacions, començant una època de molta feina, lluita i èxit que la Montse agafa amb empenta… fins que decideix que ja no pot més
Als anys 90, amb l’efervescència postolímpica, la Montse és l’única dels 9 fills de l’Aurora i l’Andreu que sent curiositat per la Fonda i per treballar-hi. La Fonda del Mas es converteix aleshores en hostal, reformant i incloent 9 habitacions, començant una època de molta feina, lluita i èxit que la Montse agafa amb empenta… fins que decideix que ja no pot més. L'any 2018 busca un projecte més petit i crea el Verdaguer, un petit restaurant al centre de Vilassar que encara està obert amb nova gestió. La COVID és qui capgira el camí emprès per la Montse: junt amb els seus fills, l’Enric i en Vicenç Batista, torna a l’Hostal de la Plaça per reprendre el camí, inaugurant una nova etapa de la mà del cuiner Carlos Vega, amb qui va començar un tàndem professional d’èxit arran del Verdaguer: “En Carlos ja havia vingut a l’Hostal a fer extres i al poc d’obrir el Verdaguer me’l vaig trobar pel carrer i el vaig convèncer per venir-se’n”. A la Montse, que per llavors s’havia quedat sense cuiner i era ella qui havia pres les regnes dels fogons del Verdaguer, se li va obrir el cel… fins al dia d’avui.
En Carlos és representatiu del teixit de cuineres i cuiners que, tot i venir d’un país i cultura gastronòmica diferent, han abraçat el nostre receptari i el defenen als fogons com a propi
En Carlos és representatiu del teixit de cuineres i cuiners que, tot i venir d’un país i cultura gastronòmica diferent, han abraçat el nostre receptari i el defenen als fogons com a propi, amb estima i respecte, ajudant així a mantenir la flama viva. Més de 20 anys l’avalen, fent dels seus plats mereixedors de reconeixement: a la carta, amb plats regulars que es poden trobar tot l’any, trobem joies com el suquet de rap amb patata, picada d’ametlla i safrà, un arròs de ceps i carpaccio amb gamba d’Arenys de traca i mocador o els canelons de verdura o de rostit, un dels clàssics de la casa que ja excel·lia l’àvia Doloretes i continua sent senya identitària de la casa per la seva farsa meravellosa.
Fora de carta, la temporada es desplega amb suggeriments que venen molt de gust, amb peixos de llotja cuinats a la donostiarra (i les seves bones patates panaderes). Amb una brandada de bacallà amb olivada que, com a bona magdalena de Proust, trasllada a indrets feliços de la memòria o una ensaladilla russa que navega amb encert entre la melositat i el cruixent de la cocció de les verdures. El que sí que es gaudeix tot l’any és l’amfitrionatge de la Montse i el seu equip de sala, del qual ella no es pot sentir més orgullosa: “Tinc un gran equip que tothom valora per la seva feina i la seva gran tasca d’hospitalitat”. La calidesa de llar és omnipresent en tots els seus racons i val la pena distreure’s mirant la profusió de fotos familiars, antigues, quadres, retalls de diari que l’Andreu guardava, emmarcava i ensenyava a la seva clientela (com a bon relacions públiques), tot cofoi, i objectes de decoració que xiuxiuegen història. Les vistes, que permeten gaudir del mar des de l’alçada, completen el gaudi i el servei d’aparcacotxes que ja va instaurar l’Andreu fa vint anys, la comoditat.
La Montse somriu en tot moment i en la seva mirada hom pot endevinar l’espurna de l’àvia Doloretes, l’astuta i treballadora matriarca de la nissaga que vivia al pis de dalt i quan calia, baixava fins a la cuina per a fer a qualsevol hora les seves mítiques truites a la paisana per als seus clients. La Montse flueix de sala en sala, menjador amunt, menjador avall, atenta a tots els detalls, satisfeta de sostenir una història que els seus fills prosseguiran. Indrets com l’Hostal de la Plaça són oasis que protegeixen envers la pressa, el neguit o el tràfec que tots ja portem incorporats de sèrie. Veni, vidi, “gaudi”.