De pencar en sap, i se’n fa un fart, la Montse Masiques. Té interioritzada la cultura de l’esforç i de la dedicació plena, aquella que impel·leix a mesclar vida personal i professional per excel·lir en la professió. En sabia tant o més la Doloretes Galvany, la seva àvia: ella, amb les seves truites i pans amb tomàquet, va construir el futur dels seus nets i besnets. I aquesta és la història primigènia compartida per moltes nissagues dedicades a la restauració i l’hostaleria al Maresme d’ençà que el turisme, els estiuejants i els viatjants van descobrir aquesta llengua de terra entre el mar i la Serralada Litoral. Aquesta és el relat de l’Hostal de la Plaça de Cabrils, una institució amb futur.

Els calamars a l’andalusa de l’Hostal de la Plaça de Cabrils. / Foto: Jordi Domènech

Ronden els anys 20 del segle passat. La Doloretes es casa amb en Josep Mas, hereu de Can Mas, dedicats al carbó. Fruit de la creixent afluència a un quasi estrenat poble (amb gestió municipal independent de Vilassar des del 1821), decideix treure partit del mas, oferint menjar i allotjament. L’arquitecte Duran Reynals s’encarrega de refer-lo i decorar-lo per a tal finalitat. Corren els anys 40 i Cabrils és ja una de les destinacions de moda, amb visitants atrets per la seva singularitat, però sobretot, per la saborosa simplicitat dels platets de la Doloretes: “Molts d’aquests estiuejants que venien, després es construïen casa a Cabrils”, explica la Montse, “sabedors que la Doloretes mai tenia un “no” quan li demanaven una truita o cuinar quelcom per picar, sempre sol·lícita a afalagar la seva clientela”. Amb els pares de la Montse, l’Aurora Mas (filla de la Doloretes) i Andreu Masiques, es continua com a La Fonda del Mas, ampliant pisos i engolint terrasses, conformant el laberint màgic i misteriós actual que condueix a diverses estances dedicades a menjadors privats, còmodes i acollidores.

La Fonda del Mas es converteix aleshores en hostal, reformant i incloent 9 habitacions, començant una època de molta feina, lluita i èxit que la Montse agafa amb empenta… fins que decideix que ja no pot més

Els canelons de verdures, una icona de l’Hostal de la Plaça de Cabrils. / Foto: Jordi Domènech

Als anys 90, amb l’efervescència postolímpica, la Montse és l’única dels 9 fills de l’Aurora i l’Andreu que sent curiositat per la Fonda i per treballar-hi. La Fonda del Mas es converteix aleshores en hostal, reformant i incloent 9 habitacions, començant una època de molta feina, lluita i èxit que la Montse agafa amb empenta… fins que decideix que ja no pot més. L'any 2018 busca un projecte més petit i crea el Verdaguer, un petit restaurant al centre de Vilassar que encara està obert amb nova gestió. La COVID és qui capgira el camí emprès per la Montse: junt amb els seus fills, l’Enric i en Vicenç Batista, torna a l’Hostal de la Plaça per reprendre el camí, inaugurant una nova etapa de la mà del cuiner Carlos Vega, amb qui va començar un tàndem professional d’èxit arran del Verdaguer: “En Carlos ja havia vingut a l’Hostal a fer extres i al poc d’obrir el Verdaguer me’l vaig trobar pel carrer i el vaig convèncer per venir-se’n”. A la Montse, que per llavors s’havia quedat sense cuiner i era ella qui havia pres les regnes dels fogons del Verdaguer, se li va obrir el cel… fins al dia d’avui.

En Carlos és representatiu del teixit de cuineres i cuiners que, tot i venir d’un país i cultura gastronòmica diferent, han abraçat el nostre receptari i el defenen als fogons com a propi

La brandada de bacallà de l’Hostal de la Plaça de Cabrils. / Foto: Jordi Domènech

En Carlos és representatiu del teixit de cuineres i cuiners que, tot i venir d’un país i cultura gastronòmica diferent, han abraçat el nostre receptari i el defenen als fogons com a propi, amb estima i respecte, ajudant així a mantenir la flama viva. Més de 20 anys l’avalen, fent dels seus plats mereixedors de reconeixement: a la carta, amb plats regulars que es poden trobar tot l’any, trobem joies com el suquet de rap amb patata, picada d’ametlla i safrà, un arròs de ceps i carpaccio amb gamba d’Arenys de traca i mocador o els canelons de verdura o de rostit, un dels clàssics de la casa que ja excel·lia l’àvia Doloretes i continua sent senya identitària de la casa per la seva farsa meravellosa.

L’arròs amb ceps i gambes d’Arenys de l’Hostal de la Plaça de Cabrils. / Foto: Jordi Domènech

Fora de carta, la temporada es desplega amb suggeriments que venen molt de gust, amb peixos de llotja cuinats a la donostiarra (i les seves bones patates panaderes). Amb una brandada de bacallà amb olivada que, com a bona magdalena de Proust, trasllada a indrets feliços de la memòria o una ensaladilla russa que navega amb encert entre la melositat i el cruixent de la cocció de les verdures. El que sí que es gaudeix tot l’any és l’amfitrionatge de la Montse i el seu equip de sala, del qual ella no es pot sentir més orgullosa: “Tinc un gran equip que tothom valora per la seva feina i la seva gran tasca d’hospitalitat”. La calidesa de llar és omnipresent en tots els seus racons i val la pena distreure’s mirant la profusió de fotos familiars, antigues, quadres, retalls de diari que l’Andreu guardava, emmarcava i ensenyava a la seva clientela (com a bon relacions públiques), tot cofoi, i objectes de decoració que xiuxiuegen història. Les vistes, que permeten gaudir del mar des de l’alçada, completen el gaudi i el servei d’aparcacotxes que ja va instaurar l’Andreu fa vint anys, la comoditat.

El suquet de rap de l’Hostal de la Plaça de Cabrils. / Foto: Jordi Domènech

La Montse somriu en tot moment i en la seva mirada hom pot endevinar l’espurna de l’àvia Doloretes, l’astuta i treballadora matriarca de la nissaga que vivia al pis de dalt i quan calia, baixava fins a la cuina per a fer a qualsevol hora les seves mítiques truites a la paisana per als seus clients. La Montse flueix de sala en sala, menjador amunt, menjador avall, atenta a tots els detalls, satisfeta de sostenir una història que els seus fills prosseguiran. Indrets com l’Hostal de la Plaça són oasis que protegeixen envers la pressa, el neguit o el tràfec que tots ja portem incorporats de sèrie. Veni, vidi, “gaudi”.