És un dels restaurants de Barcelona que sempre tenia pendent. El sabia recomanat, guardonat i aplaudit, i la seva llarga trajectòria em semblava una garantia i, també, una visita obligada. Perquè si conèixer què s’hi cuina de nou en aquesta ciutat és important per saber com respiren les seves cassoles, encara ho és més aprendre què han fet i què fan els restaurants que ja duen dècades d’hostaleria que ja és identitat culinària barcelonina. I aquest és el cas d’El Passadís del Pep.
Confio en el criteri dels meus amics, independentment de com s’esdevingui l’àpat. Que algú et dugui a un lloc que li agrada especialment fa que entenguis coses de qui és la persona que tens davant, com si a través del menjar i el beure que s’enduu cap endins, poguessis, tu també, navegar una mica més pel seu interior. Per això, i perquè ja feia molt que volia saber què s’hi feia a El Passadís del Pep, vaig acceptar encantada l’oferiment del meu amic per dinar-hi un divendres de març.
A El Passadís del Pep la carta no és de paper: és de carn i ossos i es diu Modesto Baena
El Passadís del Pep ocupa un espai insòlit. És en una cantonada del pla de Palau i s’hi accedeix per un portal que passa desapercebut. En creuar-lo, un llarg passadís i, finalment, la porta d’un restaurant que s'obre ampli i de sostres alts davant la vista, com una cova de les meravelles. Quadres de Tàpies i de Perico Pastor, entre d’altres, contrasten amb les voltes centenàries de pedra nua en aquest restaurant en mans de Joan Manubens des de 2017, fill de Joan Manubens, que primer va ser mecànic per esdevenir, el 1979, un restaurador famós a la ciutat i encara més enllà, al costat de la seva dona, la Pilar, i impulsat pel Pep, el seu germà.
A El Passadís del Pep la carta no és de paper: és de carn i ossos i es diu Modesto Baena. Ell és el maître i treballa al restaurant des de fa més de trenta anys. És tota una institució com a cap de sala, un savi que la condueix amb mestria. Aquell dia ens recomana una amanida de tomàquets, bonítol i uns seitons en escabetx que fan molt feliç el meu amic. Tot seguit, una fila de calamarsets al punt i uns escamarlans que esperen la mossegada reposant en un llit de ceba confitada. De la carta de vins, que té tot el que cal, triem Sesenta e nove arrobas (2023), l’albarinyo de Rias Baixas d’Albamar.
També ens aconsella la cassola de closques: musclos, navalles i petxines. El conjunt s’ha aromatitzat amb alls i bitxo, retalls de pernil i vi blanc, i el brou que en deixa ens fa esgotar el pa. Per acabar, un turbot al forn, amb patates, que em fa pensar ja en la pròxima visita, en què caurà del mar sobre la taula aquell dia futur on torni a passar per aquí. La crema catalana i els bunyols completen un àpat que ha estat un plaer i que, a més, ha satisfet la meva gana d’història gastronòmica de Barcelona.