Tota la vida he confessat que cada dia, poc o molt, penso en Roma. Quan no és un gol de Totti el que em ve al cap, és alguna escena de La grande bellezza la que se'm filtra a la retina o algun record d'un ristretto al Caffè Sant'Estuacchio cada cop que demano un cafè curt a algun bar i em serveixen un cafè llarg i aigualit, cosa que desgraciadament passa gairebé cada dia. El que no em pensava haver de confessar, en canvi, és que la setmana passada vaig adonar-me que cada vespre, quan sopo, més que en Roma el que em passa és que penso en l'imperi romà. Adonar-me'n va sorprendre'm, ja que mai no m'ha acabat d'interessar massa parlar de l'antiga Roma i sempre m'han semblat avorridíssimes les converses sobre per què va caure l'imperi, si era o no era millor la república o en quin segle abans de Crist els romans van destronar la monarquia, però quan fa algunes setmanes va fer-se viral la tendència a TikTok en la qual moltes nòvies preguntaven als seus xicots quants cops a la setmana pensen en l'imperi romà, immediatament vaig adonar-me que jo també hi pensava, de manera més indirecta que directa, cada dia quan em preparo l'esmorzar, quan m'assec a dinar o quan em disposo a fer el sopar: el 95% de tot el que menjo és d'herència romana pel sol fet que la dieta mediterrània amb la qual procuro alimentar-me no va néixer pròpiament amb els romans, però li deu part de la seva existència actual a l'expansió i millora de l'agricultura que Roma va fer per tot el Mediterrani.
Menjar papilles, com un legionari romà
Un servidor treballa d'entrenador de futbol sala en un equip femení de Barcelona, cosa que vol dir entrenar a hores intempestives. Trobar poliesportius municipals a la ciutat a unes hores decents és més difícil que fer obres al metro de Roma i no topar-se amb un vestigi de l'imperi amagat deu metres sota terra, per això el meu equip entrena a un pavelló on Crist va perdre l'espardenya a les deu de la nit. Com que no arribo a casa fins a gairebé tres quarts de dotze, des de fa dos anys sopo abans d'entrenar, a quarts de nou, com feia mon besavi que treballava de masover. Curiosament sopo el mateix que sopava ell: farinetes. En el seu cas, com que era de La Jana (País Valencià) i havia emigrat al Penedès, ell les menjava de guixes i cigrons, amb un grapat de xixorrites, com es fa a la zona dels Ports i el Maestrat. Jo m'he acostumat a fer-les com me les feia la meva àvia de petit, però les bullo amb brou en comptes d'aigua, i hi tiro crostons de pa. Sempre que arribo a l'entrenament, dic ben orgullós a les meves jugadores que jo ja he sopat i que estic ple d'energia per afrontar els noranta minuts que ens esperen, cosa que fa gràcia a les noies perquè es pensen que sopo papilles Puleva. El que ni elles ni jo sabíem és que el meu sopar és idèntic al que menjaven els legionaris romans de fa dos mil anys. En el seu cas, però, de les farinetes en deien puls i eren unes sopes de civada, cereals o llegums bullits amb aigua o llet, com unes farinetes de farro d'aquelles tan bones que fan a la Vall de Bianya.
Menjar puls per sopar no era només propi dels soldats, sinó de tota la població romana en general, especialment durant l'etapa de la república romana. D'aquell plat i aquell nom en van derivar, tan gastronòmica com etimològicament parlant, el puchero castellà, el porridge anglès i sobretot la polenta italiana que encara avui és una menja exquisida al nord de la península. Sopar un plat de puls actualitzat al present no és l'única cosa que ens relliga amb l'antiga Roma, però, sinó que resulta que els romans sense recursos també esmorzaven allò que la majoria de nosaltres hem esmorzat tota la vida: llet amb flocs de civada, és a dir, Kellogg's avant lettre. L'esmorzar en aquells temps es deia ientaculum i qui podia permetre-s'ho hi afegia torrades planes i rodones de farina de blat amb oli i sal, ous, mel i formatge. A partir del segle I dC, el pa fornejat de blat o espelta va anar substuint aquelles torrades primigènies, acompanyant l'esmorzar dels patricis en aquells temps també amb raïm, galetes o vi, més o menys com si cada dia esmorzessin un bufet lliure d'hotel d'aquells que et deixa tip com un barril. També els romans quedaven ben plens, per això el dinar era gairebé testimonial, es deia prandium i consistia en picar alguna cosa del sopar del dia anterior. Els pobres sopaven puls, però els més rics acompanyaven les farinetes amb formatge, olives i ocasionalment carn o peix. Amb la caiguda de la monarquia i l'inici de l'Imperi, al segle II aC, però, el sopar va deixar de ser tan escarit per passar a ser el gran àpat del dia, consistent en diversos plats i elaboracions cada vegada més sofisticades.
La invenció de l'entrant, el plat principal i els postres
Quan vaig començar Filologia Catalana a la UAB, a primer de carrera l'assignatura de Lingüística la fèiem en comú amb els estudiants de les altres filologies romàniques, per tant els de Catalana, Hispànica, Francesa i Clàssica. El grup, doncs, era una classe de cent persones amb quillos que llegeixen Gil de Biedma al metro, gent amb boina que estima la nouvelle vague, carlins de comarca amb un pòster de Terra Lliure a l'habitació de casa i la curiosa tribu urbana dels estudiants de clàssiques, a mig camí entre heavys peluts amb predilecció per la poesia d'Horaci i jugadors compulsius d'Age of Empires amb ganes de reconquerir Germània de nou. Un dia, recordo que un d'aquests estudiants va dir una cosa que m'ha quedat gravada: "tots aquí parlem llatí, senzillament que uns estudiem el llatí clàssic i els altres estudieu la filologia del llatí modern que heu triat". De tots és sabut que el català, el castellà, el francès o qualsevol llengua romànica és l'evolució moderna del llatí que es parlava a l'Imperi fa vint segles, per tant també és ben lògic que molts dels plats que avui es mengin a la conca del Mediterrani siguin la mateixa evolució, en aquest cas gastronòmica, del que els romans menjaven aleshores.
La primera gran modernització de la gastronomia romana arriba a partir del segle II aC i s'estén, sobretot, al llarg dels segles I i II dC, després que els romans, per pura imitació, comencin a implementar tècniques, costums i elaboracions dels seus veïns grecs. En aquest context, per exemple, s'escriu el llibre De re coquinaria, considerat el llibre de cuina més antic de tots els temps i escrit en llatí pels volts de la segona centúria del nostre mil·leni. Per aquells temps, en ple Imperi Romà, ja tots els sopars s'han sofisticat prou com per tenir una nova estructura diferent de la de l'etapa republicana: tres fases, consistents en un entrant, un plat principal i unes postres, que en aquella època s'anomenaven gustatio, primae mensae i secundae mensae, i que igual que a tots els menús de bar de barri avui, no incloïen el cafè. En el seu cas, perquè encara ningú no en bevia. En el nostre, perquè així els restaurants guanyen un euro i mig més obligan-te a triar entre un homenatge dolç com el flam de la casa o la cafeïna. El que sí que bevien era vi, és clar: mesclat amb mel als entrants, que eren una mena d'aperitiu, i vi més convencional pel plat principal.
De fet, l'atenció pel cultiu i el consum de vi és segurament una de les herències més importants que encara avui conservem d'aquella època, juntament amb el cultiu de l'olivera. Sovint corre per Twitter aquell mem en què surt el mapa d'Europa dividit en els països on cuinen amb mantega i els països on cuinen amb oli. A la part de dalt, més o menys de la península Itàlica i el migdia francès en amunt, hi apareix un personatge caucàsic amb cara d'infeliç; a la de baix, un home llatí amb corona de llorer i una seductora barba, ja que és mediterrani i no entén la vida sense felicitat, ço és les olives, el vi, el raïm, els pèsols, els cigrons, els alls, les bledes o el pa que els romans van contribuir a expandir per tot el sud d'Europa, començant a crear així el mite de la dieta mediterrània que després les influències islàmiques primer, i d'altres continents més tard, van contribuir a refermar en allò que avui és patrimoni immaterial de la UNESCO. El que avui mengem ve de molt abans dels romans, doncs, i també té coses de molt temps després de la fi de la seva civilització, però inevitablement sense ells la nostra gastronomia avui no seria el que és, per això es fa difícil no confessar que TikTok té raó: no només pensem cada dia en l'antiga Roma, sinó que més que pensar-hi, poc o molt vivim diàriament, cada cop que mengem, fent un petit homantge pòstum al seu vell imperi.