L'oferta gastronòmica a la Costa Brava és il·limitada, però —com a tot arreu— cal destriar bé el gra de la palla. Una altra cosa és que quan arriba l’època estiuenca es fa difícil, per no dir impossible, reservar i trobar taula als millors restaurants, i és una llàstima. Les famílies senceres envaeixen bars i restaurants, amb l’avi —si convé— amb balancí, el lloro penjat, el gos, les maleïdes criatures i la sogra, que no falti. Qualsevol indret és bo per atipar-se. No se'n deslliura cap restaurant ni bar, des dels més cars i coneguts fins als tuguris d’entrepans: tot esdevé un caos que et fa dubtar si realment estàs de vacances o fent una cursa d’obstacles on sempre guanyen els més cabrons.
Doncs bé, dit això, la solució passa per la previsió. Però, en aquest cas, la previsió ha de ser —molt sovint— de mesos. Una altra solució és cuinar tu mateix allà on estiguis instal·lat, gaudint del privilegi de poder comprar el peix fresc a la llotja més propera. Però tornant als restaurants plens a l’estiu, l’any passat vaig estar uns dies instal·lat a Calella de Palafrugell i vaig trepitjar dos restaurants únicament. Quan intentava reservar taula i en alguns casos m’agafaven el telèfon, se me'n fotien a la cara. —Reserva per a avui? Està de broma? No tenim taula lliure en tot el mes. Alguns s’atrevien a dir-me que havia de ser més previsor. És fàcil de dir, però qui pot reservar a quatre setmanes vista? Jo no. Vaig aconseguir menjar a Llofriu, al restaurant Soca-rel, i gràcies al fet que una amiga va contactar directament amb el xef. Per cert, foten uns arrossos a la llenya de nassos. La resta de dies, com dic, ens cruspíem unes mariscades a casa que feien por.
Un altre restaurant que em té el cor robat i visito cada any sense problemes és el restaurant La Sirena de Llafranc. Un restaurant familiar a primera línia de mar amb un producte fresquíssim i un tracte exquisit per part del Manolo i família. Fins ara, a La Sirena agafaven la reserva al mateix restaurant i al moment, és a dir, cada dia a la 1 del migdia es formava la cua a la porta i els clients començaven a desfilar, i a les 8 del vespre passava el mateix. Per tant, si hi anaves d’hora, menjaves segur. Aquest any, però, m’informen que ja agafen reserva per telèfon. Veurem com va la cosa.
L’oferta del Manolo és molt senzilla: bon producte i poca manipulació. Fan una cuina catalana marinera com s’ha fet tota la vida. Però és justament per aquesta senzillesa que agraeixes visitar-lo enmig de tanta oferta de cartró pedra dissenyada especialment per als turistes.
Per situar-nos, l’Antonio i el Manolo van agafar el local ara fa gairebé cinquanta anys. En aquella època, existia el bar Cao, on treballaven els germans, que estava enganxat a la casa on ara hi ha La Sirena, era el mateix edifici. Amb el temps, el bar Cao va tancar i els germans van obrir La Sirena on estava la casa i fins avui.
Actualment, però, són el Dani i el Carlos —fills de l’Antonio— i l’Àlex —fill del Manolo— els que porten el timó, amb el permís del Manolo, veritable ànima del local, i de les seves mares, la Dolors i la Teresa, que tot i estar jubilades encara foten cullerada a la cuina, i mai més ben dit.
Assegut a la terrassa, tot guaitant el mar amb una cervesa gelada, gaudeixo de la tranquil·litat de Llafranc abans no arribi el cap de setmana. L’Àlex em porta una esqueixada i uns calamars a la romana que són collonuts. També l’arròs caldós, que està al punt i ben saborós; hi tenen la ma trencada. Deixo per a un altre dia les sardines a la planxa i la truita de formatge, que és l’especialitat de la casa, però també el peix del dia fet a la brasa, que varia segons la setmana. Avui tenien turbot i rap. Per postres, faig unes maduixes amb nata que munten ells mateixos.
La Sirena és aquella mena de local que passa desapercebut si no te’l recomanen, el lloc ideal per gaudir de la Costa Brava més pura i senzilla. Reconeixement i admiració al Manolo i família.