Fa uns dies, aquí mateix, a la Gourmeteria, vam publicar un vídeo explicant com es netegen i es couen els cargols. També vaig animar tothom a anar a “collir” cargols. A primeres sembla un vídeo de contingut innocent, que no hauria de molestar pas ningú, però la qüestió és que ha molestat tothom. Ha molestat tant als amants dels cargols com als amants dels animals. No, no és un error de transcripció, tampoc és que desconegui que els cargols són un animal. Quan esmento els amants dels cargols s’entén que em refereixo als cargols cuinats i quan esmento als amants dels animals, s’entén que em refereixo als cargols vius. Per si quedava algú per ofendre, també he molestat als guardians de la filologia local, que han tret el fuet (i no pas el de llescar per complementar un bon pa amb tomàquet) perquè aprengui que, a banda de plegar camises, a les Terres de Ponent també pleguen cargols i mai no es cullen! Em quedarà més brodat a la memòria que les inicials que els senyors importants marquen a les camises.
Potser sí que m’he espantat una mica quan una persona vegana escriu que em vol exterminar
Doncs sí, els cargols atien les brases dels haters que surten com cargols afamats després de la pluja, això sí, ben protegits amb l’abric de l’anonimat. Si no ets dels que has abandonat la lectura frisós d’escriure’m un missatge punxegut com un dard enverinat, et podré explicar que no estic ni amoïnada ni airada per la reacció virulenta i visceral dels seguidors a les xarxes socials, ans al contrari. M’alegra moltíssim rebre aquesta corrua de missatges. A veure, deixa’m matisar que potser sí que m’he espantat una mica quan una persona vegana escriu que em vol exterminar. Aprofito aquestes línies per explicar-li que quan jo tinc un atac d’ira, menjo un tall de llonganissa i amb l’estona de rosegar em vaig calmant i se m'esvaeixen les ganes de matar. Potser li va bé saber aquest remei.
Doncs com deia, m’alegra rebre tantes reaccions a un vídeo. Per una banda, perquè és evident que aquests continguts es veuen i interessen, que és l’objectiu fonamental de tot mitjà de comunicació però, per sobre de tot, perquè és un senyal de la pervivència de les tradicions, del sentiment de pertinença a una cultura i de l’orgull d’un patrimoni culinari que sembla tocat de mort. La xarxa està plena de mems de com encendre la ira d’un italià: trencant uns espaguetis crus davant dels seus morros, tallant els espaguetis cuits amb ganivet o posant parmesà a la pasta a la vongole. I a nosaltres no sembla que ens immuti que s’encasqueti un fricandó dins un bao o que pinzellin un pa de motlle amb tomàquet triturat i en diguin pa amb tomàquet. Bé, això és de les poques coses que ens encén. I amb l’episodi dels cargols ha quedat palès que també tenim sang, si més no, la gent de ponent. Visca els cargols i l’ebullició de comentaris a les xarxes!