Els bars i restaurants són com les persones: tenen virtuts i talents diferenciats, però gairebé mai ningú els té tots. I és completament normal. Per alguna raó que intento esbrinar, sovint sento comentaris que menyspreen un lloc perquè “només hi havia quatre plats bons”. Trobo que fer quatre plats bons, siguin realment tres, quatre o sis, és un gran què i costa molt d’esforç, i caldria repensar per què això no ens sembla prou. És possible que aquells que ressenyem restaurants, tant els que ho fem de manera professional i seriosa com aquells que ho fan sense cap criteri determinat, en tinguem bona part de culpa. L’acord tàcit del periodisme gastronòmic nacional és que només cal informar d’aquells restaurants que valguin la pena: si no recomanaríem a algú anar-hi, no cal dedicar-hi línies a fer-ne una carnisseria.
Però aquesta dinàmica té un perill, que és que per no dir res mai negatiu, allò que havia de ser una crítica s’acabi diluint en un comentari que només en celebra les virtuts sense assenyalar-ne els espais de millora. De fet, aquest vindria a ser una mica l’estat actual de les coses, i com que tothom ho fa així, és possible que hàgim malacostumat a cuiners i lectors: a uns condicionant-los a no dir res públicament que espatlli la il·lusió d’una perfecció que tots sabem que no existeix, i de retruc fent tan estrany qualsevol matís menys positiu sobre la seva cuina que s’arriba a percebre com un atac; als altres, predisposant-los a esperar que tot sigui un somni idíl·lic un cop seiem a taula.
Si hagués d’imposar-se alguna tendència aquest 2026 hauria de ser la reducció d’oferta, escurçar les cartes, passar la podadora per allò que és superflu, cisellar la teca que sobra per fer el menú que més representa l’ànima que respira en un bar o restaurant
Qui no tornaria a una cocteleria on destaca per sobre de tot un Gimlet? O a un bar on sempre repetir, amb molt de gust, els mateixos tres plats que broden? Jo sí que hi torno. I quan ho faig, penso en una cosa: que en aquesta ambició fictícia de fer-ho tot bé, estem fent unes cartes sobredimensionades. Per si no n'hi hagués prou, esperem fer-les i que les facin bé i esperem que els 25 ítems del menú estiguin tots sempre a la mateixa alçada, en una consistència que és un ideal altament costós en termes econòmics, d’infraestructura i també d’energia.
Qualsevol lloc modest té una oferta massa ampla on, sovint, hom s’hi perd i, també, l’essència que intenta oferir el local. Entenc que en aquestes cartes llargues hi ha una aspiració de màxims, d’agradar com més públic millor, de no avorrir, de fer que tornis a tastar altres coses. I, potser, en aquest esforç, els llocs acaben essent menys memorables, oferint un record descafeïnat on tot estava més o menys bé com per parlar-ne i recomanar-lo, però, en realitat, res era especialment bo.
Si hagués d’imposar-se alguna tendència aquest 2026 hauria de ser la reducció d’oferta, escurçar les cartes, passar la podadora per allò que és superflu, cinzellar la teca que sobra per fer el menú que més representa l’ànima que respira en un bar o restaurant.