País Xarnego (llavors ducat d’Aquitània, possessió continental de la monarquia Plantagenet anglesa), 21 d’agost del 1451. Fa 575 anys. Fase final de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Les tropes franceses, comandades per Jean de Dunois, més conegut com "el Bastard d’Orleans", conquerien la vall baixa del riu Adur (Aturri, en eusquera), amb Baiona, la capital del territori, i encaraven la recta final del conflicte més llarg de l’edat mitjana europea. L’ocupació francesa de la vall baixa de l’Adur tindria, en un futur no gaire llunyà, uns terribles efectes que explicarien la difusió de l’expressió 'xarnego'. Però, què era el País Xarnego? Per què l’anomenaven així? I com i per què es va difondre, també a Catalunya, aquesta expressió?
Què era el País Xarnego?
Durant més de mil anys (segles VI a XVIII), es va denominar País Xarnego al territori de contacte entre els bascos (de llengua i ètnia euscàriques), els gascons (de llengua romànica i ètnia cèltica) i els vikings (de llengua i ètnia escandinaves). Aquest territori gravitava al voltant de Baiona (la vella Lapurdum, fundada pels romans el segle I, abandonada el segle V i restaurada pels vikings el segle IX) i estava articulat pel corrent fluvial del riu que, a la capital i al marge dret (riba nord) era anomenat Adur —en gascó—, i al marge esquerre (riba sud) era anomenat Aturri —en eusquera. Aquest territori estaria format per Baiona i per les bastides (els establiments de població creats a cavall de l’any 1000) a banda i banda del riu fins a la ciutat d’Ortès (País de Bearn).
Per què Xarnego?
El País Xarnego mai no va ser una unitat política pròpia i diferenciada. Però durant la llarga edat mitjana (el període durant el qual sorgeix el topònim Xarnego), sempre va estar enquadrat dins del ducat d’Aquitània, entitat semiindependent, inicialment vinculada al regne de França (843-1152) i, posteriorment, al d’Anglaterra (1152-1451). I aquest contacte va facilitar el mestissatge. El riu mai no va ser una línia divisòria, sinó un element de comunicació i d’intercanvi en aquell context històric entre les comunitats gascona i basca (els vikings, si bé van contribuir al progrés tecnològic de la navegació al territori, tenien un pes demogràfic minúscul i l’element cultural escandinau quedaria ràpidament dissolt dins de les altres dues comunitats culturals).
Què volia dir 'Xarnego'?
Aquesta característica toponímia sorgeix a partir de l’explosió demogràfica de l’any 1000 que es produeix arreu d’Europa i de la transformació de zones boscoses en terres de conreu. Aquelles empreses colonitzadores, dirigides pel poder i que es documenten com a rompudes, artigues o rabasses, es promovien amb establiments de grups homogenis que creaven la identitat del territori. L’expressió 'xarnego' —que donaria nom al país, i no a la inversa— significa mestís, i revela que a la vall baixa de l’Adur o Aturri, i des del segle XI, el mestissatge entre bascos i gascons era l’element dominant. En canvi, més al nord (entre Bordeus i Sent-Milió), sorgiria el País Gavai o Petita Gavatxeria, com un territori lingüístic d’oïl (francès) refractari al món d’oc (gascó) que l’envoltava.
Què va passar al País Xarnego després que l’ocupés el Bastard d’Orleans?
Un segle després de la fi de la Guerra dels Cent Anys, esclataven les mal anomenades Guerres de Religió (1562-1598), un conflicte que, darrere la qüestió confessional, ocultava les ambicions de les grans famílies nobiliàries del regne —per exemple, els Borbons— per a rellevar al tron els decrèpits Valois. Aquest conflicte devastaria la rica i poblada Occitània i impulsaria una important emigració cap a Catalunya. També un segle abans, el triomf dels remences catalans (1486), la primera revolució de la història moderna, havia impulsat l’inici d’una reforma agrària i l’existència dels primers excedents de producció als mercats. És a dir, havia transportat el país cap a un escenari econòmic precapitalista que necessitava una gran quantitat de mà d’obra.
Com arriba l’expressió 'xarnego' a Catalunya?
L’expressió 'xarnego' arriba a Catalunya, amb tota probabilitat, amb l’emigració occitana —i més concretament amb l’originària de la Gascunya— dels segles XVI i XVII. Segons la investigació historiogràfica contemporània, aquest fenomen hauria estat decisiu en el redreçament demogràfic i econòmic del país —després de les crisis medievals— i en un canvi de paradigma cultural cap a una ideologia d’esforç i treball. Segons la documentació de l’època (fogatges, llibres parroquials, "matrícules de francesos"), cap al 1600, aquest fenomen seria majoritari en viles com Sant Boi o Mataró, o en barris com la Ribera de Barcelona. I, en aquell mateix moment, a escala de país, s’estima que entre un 30% i un 40% de la població era d’origen occità.
Qui són els primers 'xarnegos' catalans?
La cultura popular —la que s’ha transmès oralment durant els darrers quatre segles— revela que l’expressió 'xarnego', malgrat el canvi d’escenari, no veuria alterat el seu significat. Els primers 'xarnegos' catalans serien els fills d’una parella mixta català-occitana o occità-catalana, durant els segles XVI i XVII. En aquest punt, és important aclarir que els occitans apareixen documentats com a "del regne de França", "de la diòcesi de Tarba" o "de Sant Flor", i en algun cas "del Laugarés" o "de la Marmanda", per citar-ne alguns exemples. En cap cas, els primers 'xarnegos' catalans van ser els fills d’un soldat napoleònic del segle XIX i d’una pagesa empordanesa, com havia explicat, erròniament, la tradició. La qual cosa no vol dir que aquest fenomen no s’hagués produït.
L’ús contemporani de l’expressió 'xarnego'
L’expressió 'xarnego' reapareix, amb relatiu vigor, amb la primera emigració peninsular a Catalunya (principis del segle XX). Però amb una curiosa particularitat que confirma que, passat el temps, el seu significat no ha variat. Durant les dècades del 1920 i 1930, l’expressió 'xarnego' continua significant 'mestís'. Però es projecta, únicament, als fills de les parelles en què un dels progenitors és castellanoparlant. És a dir, hi ha una idea de nació catalana basada en la llengua. Perquè, en canvi, la important emigració valenciana d’aquesta època quedaria fora d’aquesta classificació. L’alteració del seu significat popular (de "mestís català-foraster" a "foraster no-catalanoparlant") no es produiria fins després de la Guerra Civil (1939).
Després de la Guerra Civil
L’ocupació franquista de Catalunya (1939) va ser un dels daltabaixos més devastadors de la història del país. Catalunya va ser reclosa en una tètrica masmorra de terror, mort i silenci, dominada pels uniformes, les sotanes i la llengua castellana. En aquest duríssim context, i en alguns entorns, es va associar l’expressió 'xarnego' a tots aquests personatges de l’ocupació franquista, que no tan sols no parlaven català, sinó que, sabedors que la llengua era el nervi de la identitat nacional catalana, havien consagrat la seva existència a extirpar-la. Els 'xarnegos' dels primers compassos de la postguerra eren, per exemple, els falangistes que van assaltar biblioteques privades, com la Pompeu Fabra a Badalona, i van cremar-ne, al mig del carrer, tots els llibres.
La immigració dels 50 i dels 60
Posteriorment, en tan sols dues dècades (les que van del 1950 al 1970)l va arribar al país una gran onada immigratòria, que representaria entre un 30% i un 40% de la població catalana, i que procedia, principalment, del sud peninsular. Aquesta immigració —en moltes ocasions, tan econòmica com ideològica (fugint de la misèria i de l’opressió de l’oligarquia latifundista afecta al régimen)— va arribar en unes condicions socials i polítiques (imposades per qui perseguia la destrucció de la personalitat nacional catalana) que feien difícil el trànsit d’aquells nouvinguts cap a la llengua i la cultura del país d’acollida. En aquell context, i també en alguns entorns, es projectaria l’expressió 'xarnego' per a definir aquest fenomen. Però, en aquest cas, com en el dels sequaços de l’ocupació franquista, ja havia perdut el seu significat històric i tradicional.
El 'xarnego' del segle XXI
'Xarnego' sempre ha estat un sinònim de mestís. Al País Xarnego, a la Gascunya i a Catalunya. Des de fa més de mil anys. En l’actualitat, en ple segle XXI i amb el coneixement de la història que tenim, fer bandera d’una pretesa condició de 'xarnego' a partir de l’alteració del seu significat històric, o bé és una proclama d’adhesió personal als qui, el 1939, cremaven llibres en català al mig de carrer, o bé és una demostració de la ignorància més absoluta —amb bona o mala fe—, o bé és un exercici d’imbecil·litat en grau superlatiu, entesa des de la disciplina de la filosofia, que conceptua 'imbècil' com el difusor d’idees de to i contingut molt baix, generalment, amb mala fe. Que triïn on se senten més còmodes.