Arran del 8M, una de les preguntes més reiterades ha estat: “Per què la majoria dels xefs són homes?” És una qüestió difícil de contestar, sobretot tenint en compte que a les escoles de cuina, d’hostaleria o restauració més del cinquanta per cent de l’alumnat és femení. Tot i que cada vegada hi ha més dones a les cuines professionals, encara estem a anys llum de la paritat. 

Si fem una ullada d’on venim, fa unes dècades era totalment impensable que una dona treballés a la cuina d’un restaurant quan, paradoxalment, la cuina era el territori de les dones a les llars, fins el punt que tots encara recordem homes que es vantaven de no saber on era la cuina de casa seva. 

Però la cuina professional era territori exclusiu dels homes. Per moltes raons. D’entrada, perquè la majoria de les dones no tenien feines professionals; no treballaven fora de la llar. Per altra banda, la cuina professional no era pas un espai pensat per a dones: carregar de carbó les calderes, moure olles de pes important, especejar un vedell, cremar-se les celles amb el foc directe, fer durícies a les mans havent picat una tona de cebes, passar fred a l’hivern i una calor infernal a l’estiu. Però sobretot, sobretot, perquè el què és infernal són els horaris propis de l’hostaleria, que no permeten conciliar amb la família, tampoc avui. Quin home, fa unes dècades, permetria que la seva esposa treballés als vespres i els caps de setmana, quan ell i els fills eren a casa? 

Tots encara recordem homes que es vantaven de no saber on era la cuina de casa seva

De debò que no hi havia dones a les cuines professionals? És clar que sí. I eren dones que carregaven el carbó, movien olles de pes important, especejaven un vedell, es cremaven les celles amb el foc directe, tenien durícies a les mans d’haver picat una tona de ceba, passaven fred a l’hivern i una calor infernal a l’estiu. Treballaven a les nits, si calia, i els caps de setmana, sempre. Però aquestes dones que sí treballaven de cuineres professionals eren les esposes de l’amo del restaurant. I, per tant, treballaven a casa. 

És evident que faig un retrat general, que hi ha matisos en aquestes afirmacions tan categòriques i que cada cas és particular. Però la cosa anava bastant així com ho descric. 

D’aquí venim, sí. I, ara, on som? Com és possible que avui dia, quan la dona està incorporada de ple dret al món laboral remunerat i quan més de la meitat de l’alumnat de les escoles de cuina (ho repeteixo) són dones, no se’n trobin a les cuines professionals? 

Aquí sí que haig de destacar un matís molt important: no se’n troben gaires als restaurants comercials, però la majoria de cuines de col·lectivitats (escoles, hospitals) són femenines, així com els càterings, la industria alimentària o la docència (professores de cuina), i segur que em deixo algun exemple més dins de l’univers de la cuina professional on la dona domina en nombre. 

Aquestes dones que sí treballaven de cuineres professionals eren les esposes de l’amo del restaurant. I, per tant, treballaven a casa 

La raó per la manca de professionals femenines als restaurants és la impossibilitat de conciliar socialment. Malgrat que totes les estudiants estan conscienciades dels horaris propis de l’ofici, quan formem una família no volem renunciar-ne. Ja us sento, ja: sento les vostres queixes; els insults crec escoltar. Que m’esteu cridant per dir que volem estar amb la família. 

Ja em podeu cridar i m’ho podeu negar, però fa més de trenta anys que treballo al restaurant i totes les dones que han pogut triar (dada molt important a destacar, perquè hi ha moltes dones que no poden fer-ho), finalment han marxat per tenir cura dels fills. És natural, de debò que ho és. Som animals programats per protegir i cuidar les nostres cries. Si al fet natural hi afegim els segles de pressió cultural, el resultat és l’abandonament dels espais on no és possible compaginar la vida familiar amb la professional. No s’abandona l’ofici, s’abandona el restaurant. 

No és possible compaginar la vida familiar amb la professional. No s’abandona l’ofici, s’abandona el restaurant

I finalment, em pregunten: i com és que tu, Ada, continues al capdavant d’un restaurant? 

Doncs perquè, entre d’altres raons, la meva mare va treballar totes les nits i tots els caps de setmana. Era la dona de l’amo de la fonda. 

Soc filla de la cuina, jo.