Sempre és un bon moment per anar cap a Josa. Travessem el Segre, pugem cap a Ortedó, girem a l’esquerra, per la Forestal, deixem el Ges, passem pel fenomenal mirador de la Trava, pel coll de Laguell (on hi ha un espectacular recorregut geològic pels voltants del coll de Creus) i, pel coll de Bancs, entrem a la vall de Lavansa. D’aquí, tirem cap a Fórnols i Cornellana, baixem cap a Tuixén, i, remuntant el riu de Lavansa arribem al nostre destí, que no és cap altre que Josa —segons el nomenclàtor, Josa del Cadí—, pàtria de la rebesàvia de l’Albert, la Maria Puig Pallerola, de cal Farràs.
Què més dir de Josa, pàtria de càtars, bressol del temible Ramon II de Josa i de la seva esposa Timbors, protectora d’heretges. I tota aquesta deliciosa expedició no té cap altre objectiu que anar a la festa del vint-i-cinquè aniversari de Ca l’Amador. A veure. Hi ha restaurants, restaurants bons, restaurants extraordinaris i restaurants excepcionals. Tots es poden qualificar d'acord amb diversos paràmetres: la qualitat de la cuina, el servei, la situació, mil variables possibles. Després hi ha els qui transcendeixen totes les categories, perquè no és que ens hi trobem com a casa, sinó que som a casa. Ens hi trobem bé, sabem que sempre hi som benvinguts i, a més, hi menjarem com enlloc. És part de la família, del panorama sentimental. Sempre que volem que algú comparteixi una experiència l’enviem allà, i sabem que, a partir d’aquell moment, també formarà part de la gran família de Ca l’Amador, d’aquesta lògia d’entusiastes i d’assidus.
Ja n’hem parlat en alguna ocasió: Ca l’Amador és el resultat de l’aposta dels Alías per instal·lar-se, ara fa vint-i-cinc anys a un poble allunyat de qualsevol centre urbà, a 1450 metres d’altitud, a l’ombra del Cadinell, al vessant sud de la serra del Cadí. El somni del patriarca, Diego Alías, que ara porta un hort esplèndid encarat a ponent. El treball del Diego júnior l’ha convertit en un punt de referència, en un irradiador, una balisa, que atreu talent culinari i té en l’atenció al producte un dels punts forts de la casa. Pel que es va veure a la trobada, té en els proveïdors una relació de confiança i proximitat que probablement té molt a veure en l’èxit de la proposta.
Ca l'Amador, del cuiner Diego Alías, celebra 25 anys de cuina extraordinària en un restaurant excepcional que transcendeix totes les categories
Bé, l’objectiu d’aquest article no és la descripció de la festa, que va ser flor d’un dia i excepcional. No parlarem, doncs, de la rebuda del Roger, ni del cava Martínez que ens va servir el Jordi, ni la cervesa i el pernil. No direm que vam anar trobant pel camí tot l’equip, que són més que companys de treball: els dilluns —ells en diuen ‘els dilluns al sol’— baixen a Barcelona a tastar, a experimentar, i a fer pinya. Tampoc no hauríem de parlar de les cançons de la Celeste Alías, la germana del Diego, que ens va dedicar, a l’església de Santa Maria, tres cançons esborronadores: una versió íntima i de plorera de la Prospettiva Nevski, de l’enyorat Franco Battiato, el Both Sides Now de Joni Mitchell i un duo mexicà de pell de gallina amb la mare, la Virgínia.
Tampoc no parlarem de les plates de formatge —de Serrat Gros i del Molí de Ger, ni dels fideus a la cassola. No parlarem de les converses sota el noguer de la cova del Castell, de les relacions improvisades al voltant d’una taula, de la cervesa del Refu, que baixava com l’aigua, ni més tastos d’aquell cava Martínez. No se n’ha de parlar, de tot això, perquè és una cosa que s’ha de viure i s’ha de celebrar. Passaran uns dies, unes setmanes. Anant malament, uns mesos. Quan estiguem a punt, quan hi hagi una celebració especial o, simplement, unes ganes de passar un dia excepcional i diferent, trucarem al Diego, agafarem el cotxe, travessarem el Segre i etcètera. No ens en penedirem: mai no ens n’hem penedit. I tornant, desfent el camí, entonarem el lema del restaurant, com si fos un mantra antic i savi: «salut i sort».