De tant en tant deixem de menjar trinxat amb bitxo, arengada i rosta, i sopes escaldades amb timó i ens agrada treure el cap per algun restaurant. Animats sempre per una indestructible voluntat de servei ens dediquem a explorar singularitats: establiments que tinguin transcendència al petit món que és el Pirineu, ja sigui perquè amb la seva presència s’ha modificat —sempre en sentit positiu— alguna inèrcia dolenta o bé perquè la proposta és especialment original. I de vegades cantem línia i passen les dues coses a la vegada, i ens n’hem de felicitar. És el cas, clàssic, del Wagokoru de Gerri, o el de Lo Paller del Coc, de Surp. També, a una altra escala, de Ca l’Amador de Josa. I més que n’hi ha (i aniran caient, com fruita madura).
Agafem, doncs, el troncomòbil i ens desplacem fins a Arsèguel. No ens cau lluny i hi podríem haver anat a peu, si haguéssim tingut cinc o sis hores. Tothom té present on és, amb aquella vista de postal que proporciona quan passes per l'N-260: a l’extrem occidental del Baridà, formidable subcomarca que no és ni Urgellet ni Cerdanya, ans tot el contrari, i que es pot vantar d’estar al cor del Cadí: totes les altres aproximacions a la serralada són parcials, tangencials o bé succedanis.
Però a Arsèguel, pàtria dels temibles Cadells, poble que era conegut al segle XVI com a «lo niu dels bandolers de Catalunya», no només hi viu l’Artur Blasco, probablement un dels últims homenots reals —en sentit planià— que corren pel país, sinó que des de fa poc hi ha un restaurant que ens ha il·luminat el radar. També hi ha una llibreria, la darrera encarnació de la mítica Puça andorrana, però això tocaria a un altre negociat. Parlem, per tant, del restaurant annex al petit hotel de la Font del Genil, que es diu Taraó (que en japonès seria un nom propi, i, amb aquella gràcia que tenen els kanjis, s’escriuria, potser, una mica així: 鱈尾.)
Ara ja ho tenim una mica més encarrilat. El desembre, l’Elena i el Jordi eren a Dubai i al gener ja es feien càrrec del restaurant que hi ha a la part alta del poble, amb un menjador amb vistes al Beneïdor, a la muntanya de Carcolze, a un prat amb un cavall i a un hort petit, però endreçat. Si escoltes el seu recorregut vital i formatiu — i només tenen vint-i-molt pocs anys— et mareges. Sembla la quarta temporada de The Bear: un carrusel d’anades i vingudes, d’Erasmus, d’estades formatives a cuines de tota mida i categoria, de pràctiques, d’hores davant dels fogons en un ambient d’altíssima pressió. Malta. Cadaqués. França. Cervera (a l’Antic Forn, ep!). Eivissa. Com es pot treballar en un restaurant a Eivissa? Van cuinar per a l’Eurocopa a Múnic.
I també, i aquesta potser va ser l’experiència definitiva, al monumental Zuma de Dubai, on en un sol servei podien arribar a donar menjar a dues mil persones. Això, necessàriament, ha de forjar caràcter. I, especialment, a l’Elena, que va haver de patir un munt de micro i macromasclismes quan treballava a Dubai: diu que perquè la deixessin pelar una patata havia de tenir un any d’experiència. No és gens estrany que, així que van veure l’oportunitat de crear una empresa de serveis culinaris, toquessin pirandó d’aquell desert per a milionaris sense ni un sol arbre a la vista.
El Jordi i l’Elena ho tenen molt clar: volen fer un model de cuina que combini maneres de fer i tècniques japoneses amb la tradició gastronòmica catalana. Res de plats congelats i envasats al buit: estan als antípodes d’allò que en diuen la cinquena gamma, res de cuines on hi ha més congeladors que no pas fogons. I ho aconsegueixen: la carta no és extensa, però delicada i equilibrada: hi ha un menú degustació de la mida justa. Pocs vins i ben escollits, amb una oferta diversa que no mareja. La cuina s’adapta escrupolosament al que es troba a la temporada i al producte local, i evita els tòpics dels menús japonesos per fer un salt endavant. A més, tan aviat poden fer una fideuada per al poble com organitzar un taller per a una colla d’amics: com a empresa són líquids i adaptables. Estaria bé que poguessin arrelar, perquè en aquest tros de país de vegades es troba a faltar joventut, experiència i entusiasme. Amunt els cors, nois.