Anar a la vall de la Vansa és una petita aventura, vinguis d’on vinguis. Els que hi viuen ja hi estan acostumats. Com que la sortida natural, que és la que segueix el curs del riu, afluent del Segre, travessa un fenomenal i impenetrable congost prepirinenc, hom no pot fer res més que arribar-hi per colls: Colldarnat —per Muntan— el coll de Bancs, venint de la Seu, el de Cerneres, per Gósol i el de Port, des del Solsonès. I encara n’hi ha un altre: el coll d’Ares, per una pista precària, venint per l’Alzina d’Alinyà. Que serveixi aquest breu exordi geogràfic per fer veure que la vall és singular, amb molt de caràcter. Vaja, que no és una vall qualsevol ni lloc de pas. D’entrada, perquè és la que vigila els vessants del sud del Cadí (que semblen suaus i inofensius, però deixa’ls córrer), i això no és poca cosa. I després, (encara que això no sigui gaire important) perquè en aquells rostos vessants es van anar replicant el 25 % dels gens del 50 % del duo que signa això. Però bé, no hem vingut a explicar les batalletes genealògiques de l’Albert (no acabaríem mai) sinó a parlar de fato, que és el que ens interessa.
És, sense exagerar, un dels pobles més bonics i fotogènics del país
Tot el periple que seguim —passant per Cerc, el Ges, Fórnols, Cornellana i Tuixén—, són com les etapes necessàries per fer cap a Josa, en un recorregut que no es fa llarg perquè la recompensa prou que s’ho val. Josa del Cadí, en diuen al nomenclàtor, però amb Josa pelada ja n’hi hauria d’haver prou. És, sense exagerar, un dels pobles més bonics i fotogènics del país, per on havien campat els senyors de Josa, uns conspicus cavallers filocàtars que van fer anar de corcoll tot l’establishment feudal dels segles XII i XIII. Quan hi arribes des de Tuixén, remuntant el riu, i te’l trobes de sobte, a l’ombra del Cadinell, tan piramidal i ben posat, emmarcat per una escenografia gairebé wagneriana, que hom no pot deixar de sentir algunes esgarrifances d’ordre sensual i evanescent, com hagués dit Josep Pla si mai hi hagués posat els peus.
Mentre hi ha vida i hi ha cabrits i corders i vedells hi ha esperança
A Josa hi ha el restaurant de Ca l’Amador, una experiència de primeríssima categoria, de la qual ja hem parlat en alguna ocasió. Però, com que no és el nostre negociat estricte, i la cuina formidable del Diego Alías no necessita apologetes, tenim un objectiu alternatiu, igualment nuclear, un d’aquells destins pels quals val la pena fer el viatge: la formatgeria Serrat Gros. Sí, la mítica marca de l’Eulàlia Torras, formatgera pionera, que des del 2006 porten la Mercè Lagrava i el Raül Alcaraz, que van recollir el testimoni i han mantingut uns excelsos nivells de qualitat que es materialitzen en un munt de premis recollits arreu del món, que, per cert, té forma de formatge (de bola). Ho podem dir i defensar-ho allà on calgui: els formatges de Serrat Gros són estratosfèrics. Els Lagrava-Alcaraz van protagonitzar el salt d’Ossera a Josa, però sense moure’s de la vall. El ramat de cabres —un centenar, de raça alpina— el mena el Raül, amb la Dolors, que els ajuda a l’hora de pasturar. Pocs productes com els formatges tenen aquesta connexió amb la natura.
És l’expressió perfecta del cercle de la vida, tal com cantava el vell Elton: les cabres, amb la intervenció del boc, gesten i pareixen cabrits, produeixen llet, de la llet se’n fan els formatges i la roda torna a començar, incansable: des de fa vuit mil anys que ho hem fet més o menys de la mateixa manera, i el Raül i la Mercè són els dipositaris d’una cultura de producció que mantenen amb una voluntat indestructible i una determinació insòlita, perquè en el món d’avui, una proposta tan ferma i radical té un encaix complicat. La ferotge burocràcia agrària, una dedicació —quasi un sacerdoci— a temps complet, l’espasa de Dàmocles del relleu generacional o el repte de trobar algú que comparteixi la mateixa passió i sacrifici i pugui prendre el testimoni: són peatges massa cars. Però fins que els arribi el temps de la dolça jubilació, podem tastar tot el que fan a cal Jepet: el Serrat Gros, lo Cadinell, lo Pebrat, matons, tupins i iogurts. Tots segueixen la llei de la terra: la llet de primavera és més prima que la de la tardor, que és més grassa, i els formatges tenen subtils diferències de gust al llarg de l’any. És el model més radical i arrelat, el formatge fermier, cada vegada més rara avis en el panorama formatger actual. No són els únics, certament (així, de memòria i seguint criteris de proximitat se’ns acuden el Baridà, Vall de Meranges, cal Majuba, Molí de Ger…). I és que mentre hi ha vida i hi ha cabrits i corders i vedells hi ha esperança.