S’han acabat les festes de Nadal. Han estat ben farcides: de galls, paquets i escombraries. Demà comença la festa del val regal, del bescanvi i del tiquet extraviat. Aquells regals poc útils, aquells regals que no tenen la talla i aquells regals repetits. I els culinaris... Són un recurs inefable, sobretot si el regalat té afició a la cuina, està clar. 

Lluny ha quedat aquella època en què els regals tenien gènere. Vull dir, que si eres una dona havies pringat, sense cap mena de treva. No calia ni desembolicar el paquet amb llaç per saber que dins la caixa, indefectiblement, hi trobaries un túrmix i avall. Quan ja n’havies acumulat tres de repetits, potser entrava en escena una planxa (i no de coure gambes, sinó de passar-t’hi tota la tarda de diumenge planxant els punys i els colls de les camises d’oficina del marit).

Lluny ha quedat aquella època en què els regals tenien gènere

Els electrodomèstics eren un regal segur, útil i pràctic per a les dones i, de retruc, les lligava, com el gos a una corretja, a les tasques de la llar, sempre reservades a les abnegades dones. I encara havies d’estar eternament agraïda a la família per haver pensat en màquines i enginys que facilitessin les feixugues i exclusives tasques que et pertocaven només per haver nascut amb vagina. “Ja pots estar contenta amb el pal de fregar que t’he regalat, que t’evitarà anar arrossegada per terra com un gos”. La majoria dels homes, fins a finals del segle passat sense anar més lluny, es vantaven de no saber ni encendre un fogó, de no haver entrat mai a la cuina.

Ara, les coses han canviat, han canviat tant, per sort i per reivindicació, que en moltes parelles són els homes qui han agafat la paella pel mànec, literalment, i són els que cuinen a les llars. Potser és perquè hi ha tants enginyers i dissenyadors esprement-se el cervell, perquè el màrqueting busca sempre la manera de vendre més i més, perquè ja tenim de tot i els qui regalen busquen el detall que no et cal, però que t’ho farà més fàcil i més vistós, potser és perquè als homes que cuinen són addictes als gadgets... Ves a saber quina és la raó, però el que sí que sabem és que els calaixos i els armaris de les cuines s’omplen de trastos que acaben plens de pols. Acaben sent trastos, però van començar sent “estris imprescindibles per als imprescindibles ous poché de cada dia”, per exemple. 

Feu un inventari ràpid, segur que hi trobareu tots o uns quants de la llista, gairebé ningú se’n salva: iogurtera, liquadora, panificadora, crepera, fondue, olla elèctrica per coure arròs, sifó, deshidratador, kit per fer sushi... Tots aquests estris ens havien de salvar la vida, eren del tot necessaris... fins que vam constatar que tenint paella no ens calia la crepera i vivint a ciutat, amb un forn a cada cantonada, la panificadora era un autèntic fastigueig. 

Tots aquests estris ens havien de salvar la vida

Ha arribat el moment de la veritat. Traieu-los la pols, mireu-les bé i descobriu que no són màquines per fer únicament el que diu el seu nom. El nom no fa la cosa, en aquest cas. Són màquines amb més prestacions, més versàtils. Només heu d’analitzar la tecnologia amb què estan fetes, saber exactament què són, i voler-les fer servir. La iogurtera és una olla de vapor, per exemple. Allà on es feien només iogurts, ara hi podeu fer flams, crema de Sant Josep o postres de xocolata. A la màquina de fer pa podeu rostir-hi un pollastre! O s’hi pot enfornar un pastís de formatge. I l’olla elèctrica... és ideal per fer-hi els mac&cheese de moda. 

Aquests estris no ens canviaran la vida com ens havien promès, però nosaltres podem donar-los una nova vida.