Recordo que quan era petita, el meu germà es va “exiliar” a París durant un any. A casa, el pare el va empentar a marxar una temporada llarga per a espavilar-se fora de casa. El meu germà no en tenia cap intenció, per això se'n va anar a contracor i es va sentir una mica exiliat. No gaudia d’una posició folgada, que diguem, i aquell Noël francès, segons la seva mirada, en una ciutat freda i grisa (que sigui la ciutat de les llums depèn també de l’estat d’ànim del moment de cadascú) el va fer sentir profundament desolat. Els amics van voler que sentís l’escalf de la colla i van enviar-li, en un paquet postal, una escudella i carn d’olla. Aquesta anècdota, mil vegades escoltada, no deixa mai d’entendrir-me. Aquell paquet contenia tot el que un “exiliat” necessita: sentir-se a prop de casa.
El 1905, Santiago Rusiñol va escriure un monòleg amb un clar to humorístic on proposava una millora municipal: construir una infraestructura, l’escudellòmetre, que distribuiria escudella gratuïta a totes les cases. Es tractava d’una mena de garantia social que assegurava un plat calent a totes les persones, independentment de la seva condició. Uns cuiners, pagats per l’Ajuntament, cuinarien cada dia litres d’escudella que arribarien a les cases a través de l’entramat de canonades, de manera que obrint una aixeta, els ciutadans podrien omplir-se el plat.
A principis del segle XX, el vincle amb l’olla era, doncs, indissoluble. Viure sense escudella no era possible. Se’n menjava cada dia. I el dia de Nadal, també, però més enriquida i com a prolegomen del capó i els torrons. Si sou dels que em llegiu us sonarà molt, moltíssim, aquesta màxima: la cuina és el tret cultural més incrustat, el que més perdura i el que ens evoca indrets i moments que emocionen. Per això és tan important com i què mengem a casa durant la infantesa, que és precisament quan es cuinen els records que, un cop passats per la goma d’esborrar de la nostàlgia, esdevenen invariablement records feliços.
Entre els dies del calendari que segur que seran recordats i que seran fites en la memòria, ressalten els que regurgitaran cada vegada que veiem portals, objectes o llums. Parlem del Nadal. Avui és Nadal, i no hi ha res que desitgi més que de totes les cases i restaurants en surti una aroma inconfusible d’escudella i carn d’olla. Una aroma que serà un edredó que ens embolcallarà, ens escalfarà i ens farà delerosos d’un plat que per Nadal és molt més que una sopa. És una comunió, un recer, un espai compartit, un paratge conegut, una llengua sabuda, un codi desxifrable.
No poder-ne menjar el dia de Nadal ens deixa amb una sensació d’orfandat cultural, patrimonial i territorial desoladora. En aquesta darrera frase, el temps present és important de destacar. Qui sap si la sensació de buidor serà la mateixa en les generacions més joves, tenint en compte el que una amiga em va explicar fa un parell de dies. Em deia que havien optat per actualitzar la tradició, per tal que fos més oberta, transversal i atractiva als joves de casa: enguany a la taula de Nadal hi serviran ramen.