Això diu la dita popular: si tens dinerets, menjaràs torronets. També diem que un dia és un dia, però enguany el dia el pagarem més car que anys anteriors. Està sent una lletania, però és certa i afecta a tots els productes, també als torrons: els preus de la matèria primera, els subministraments energètics i el transport n’han fet augmentar el cost i el preu, però no només de la llepolia sinó també dels embalatges, que determinen l’exclusivitat de la marca. No convé a ningú, ho sé, però potser serà la manera d’estalviar-nos capses i llaços que, de fet, no es mengen i generen residus del tot innecessaris.
Tot i això, no ens n’hem d’estar, només faltaria, però potser serà el moment de reduir-ne la quantitat i, en conseqüència, la varietat. Quan es tanca una porta s’obre un portal, diu el refrany, i en aquest cas menjar-ne pocs i de bona qualitat és positiu. I en qüestió de varietat, si ens acontentem amb el torró tou, el dur i el de crema cremada, no haurem de pagar el plus d’innovació i evitarem atemptar contra el bon gust. Dic això perquè per a mi és un senyal que el món va a la deriva el desori de l’actual catàleg de sabors de torrons que ni el més embogit dels pastissers podria somiar en el moment més tenebrós de la nit: torró de gintònic, de xips, de vermut de Reus, de roses, de croissants, de dònut o de núvol. Trobo que, ja que hi són, triguen a inventar el d'escudella i carn d’olla i així el nostre estómac podria respirar una mica, perquè uniríem en un mateix plat dues de les tradicions nostrades i ens quedaria lloc per a polvorons, panettones i totes les tradicions alienes que s’hi van sumant... que sembla una cursa de fons, una marató... de dolços, vestits, decoracions i menges!
El que a mi em sembla una ofensa, és benvingut per d’altres i també s’entén que els torroners busquin estratègies per destacar en un sector d’una única oportunitat. Si t’ho jugues tot a un dia, has de ser el més impactant, el més vist, el més sorollós i això no s’aconsegueix només amb un torró tou. A banda que tot sovint quan tens el client a dins, atret per un sabor extemporani, també acaba comprant el de tota la vida. Estratègies de màrqueting. La tradició no és altra cosa que una innovació reeixida que, de tan bona que és, passa de generació en generació i se sedimenta. La tradició és un pòsit de cultura. A casa nostra, ens remetrem al 1750, a aquell torró d’Agramunt d’avellanes, clara d’ou i mel en forma de rodona i cobert amb pa d’àngel. I aquest torró ancestral és el primigeni, també a la Península
Sembla que el torró tou, el que en diem de Xixona, va ser el resultat de la crisi de la mel de romaní que el país va patir al segle XVIII. La mel es va substituir per sucre provinent d’un poble proper. La innovació va adquirir tanta fama que la població va abandonar les tasques agrícoles i tothom elaborava torrons. Sembla que els pastissers de Madrid es van queixar d’aquella competència “deslleial” dels dolços alacantins, i Carles IV, a principis del segle XIX, va prohibir-los fora del període nadalenc. Per això, els alacantins sortien desfermats entre Nadal i Reis a vendre’n per tota la Península. També hi ha d’altres versions, com passa sempre, que diuen que en les zones de secà (com és Agramunt o Alacant), es va començar a elaborar torró per a donar sortida a l’excedent d’ametlla que es recollia al setembre. I es portava a vendre durant novembre i desembre, per això sempre ha estat associat a Nadal. Mira, quedeu-vos amb la història que més us agradi.
A finals del segle XX, es va crear la Indicació Geogràfica Protegida Torró de Xixona i d’Alacant, i es va prohibir l’ús de les nomenclatures si no han estat elaborades dins la IGP. De manera que vam haver d’aprendre a dir torró tou i torró dur, però perquè ens entenguin, acabem dient: “El torró tou, sí, el de Xixona, vaja”.