Hi va haver un temps en què a les sèries de TV3 existien els bars. De fet, va ser en un bar sense nom, sense cadires de disseny i sense cap gràcia aparent on vam assistir a la cita més bonica de la història de Catalunya. El protagonista era l'Àlex, el personatge trapella i seductor de Porca Misèria interpretat per Julio Manrique, una mena d'ànima lliure d'estètica alter-mundista que vivia al port, vestia amb roba de segona mà abans que anar amb roba de segona mà fos cool i escoltava Manu Chao. Una nit, després de perdre el coneixement fotent-se una fava amb la botavara del seu vaixell, va citar-se amb la noia angelical que l'havia reanimat fent-li el boca a boca. Ell va arribar tard i ella ja semblava cansada d'esperar-lo fent un quinto rere altre, però quan van trobar-se, n'hi va haver prou amb una mirada perquè tots sabéssim que allò acabaria bé. El bar era auster i senzill perquè l'Àlex també era auster i senzill, per això segurament tampoc vam saber mai res de què van dir-se els dos personatges: tota la cita estava construïda sense diàlegs i tot el que en podíem saber eren les imatges d'ells dos parlant, bevent, rient i finalment ballant mentre sonava una cançó de bressol com "Somnis", d'Albert Pla.
En gairebé dos minuts d'escena, l'únic guió era aquest: dos desconeguts arrambats en un bar solitari mentre l'únic cambrer frega les taules. El contrast entre un fet excepcional com és ballar dins un bar i un fet banal com és que algú reculli perquè té ganes d'abaixar persiana, vaja. La vetllada, com totes les cites que surten a la tele, era tan ficcional que acabava amb un petó de pel·lícula i l'Àlex despertant-se en un laboratori, ja que resulta que tot plegat era un somni profundíssim després d'haver fet de conillet d'índies d'un nou fàrmac. La cita acabava fent-nos saber que aquell petó i aquell enamorament idíl·lic eren mentida, per això el dolor de l'Àlex era també el nostre dolor: perquè hi va haver un temps en què a les sèries de TV3 existia la possibilitat de sentir nostàlgia per allò que no s'ha viscut, potser perquè en el pacte entre la ficció i la realitat, aquell bar tronat era tan autèntic i normal que l'escena, ingènuament, també ens semblava normal i real a nosaltres.
Cites [falses a] Barcelona
Diuen que les sèries de ficció són un fidel mirall per reflectir la societat, segurament per això Cites Barcelona és una sèrie ambientada a Catalunya, coproduïda per TV3 i plena d'actors catalans però en la qual, com fins i tot el meu conill ja sap, la majoria de capítols són en castellà. Per a algú català, veure a un Ivan Massagué de torn actuant en castellà en un projecte fet a Catalunya és més dolorós que demanar-se un cafè curt i que et serveixin una tassa plena fins dalt a vessar d'aguachirri, però és que veure-ho en la versió amb doblatge en català és directament una tortura. Abans prefereixo que m'obliguin a menjar escopinyes amb Cacaolat, sincerament, jo què sé. Més enllà del tema idiomàtic, però, hi ha una cosa encara més patètica en la nova sèrie de la nostra televisió pública nacional: que els bars entesos com a bars han deixat d'existir com a lloc idoni en el qual tenir una cita.
En el primer capítol, per exemple, una de les dues cites era a un bar, sí, però un bar tan poc normal com és l'W Lounge, ubicat dins l'hotel W. Pel que sembla, algun guionista amb ganes de prendre'ns el pèl va creure que una cita entre dos joves que voregen els trenta és versemblant en un bar com aquest, ple de turistes amb bitllets de 500€ a la butxaca. Per si aquesta trobada entre Carlos Cuevas i Clara Lago no fos estranya, però, en el tercer capítol la història es repeteix però doblant encara més l'aposta: aquest cop la cita és entre un noi i una noia joveníssims, que difícilment passen dels vint-i-cinc i que es troben a la terrassa del Purobeach Barcelona, el bar de l'hotel Hilton Diagonal Mar. Si ja és difícil anar fins a Diagonal Mar si és que no et ve de pas per alguna cosa, més difícil és que dos pobres sagals acabats de sortir de la uni hi quedin per una cita Tinder i es gastin 30 € en dos gintònics que ni gosen acabar-se, però vaja, partint de la premissa que la gent de Cites Barcelona es pensa que a Barcelona només parlem català per dir "Visca el Barça!", tot és possible.
Tampoc van a un bar normal els protagonistes d'una cita del segon capítol: un personatge de quaranta anys interpretat per David Verdaguer i una noia teòricament vint anys més jove com és Berta Castañé. Queden al Xalet de Montjuïc, una terrassa que no només està on Judes va perdre l'espardenya, sinó que té una carta on la tapa d'anxoves val 21.80€ i la de croquetes supera els 15€. Desconec si allà el menjar conté lingots d'or en el seu interior, però vaja, en part és normal que la cita se'ls en vagi pel pedregar. Primer resulta que la noia és tan joveneta que confessa no saber quin còctel triar, per això quan li diu al nostre amic Verdaguer que li agraden els tacos mexicans, ell immediatament la porta a menjar tacos. Dit i fet. El que passa és que en demanen amb extra de xili, després s'enrotllen, ell li menja la figa amb la fruïció d'un nàufrag aferrat a una ampolla d'aigua després de dos dies a la deriva i sorprenentment l'escena acaba a Urgències: la noia pateix cremades a les parts baixes provocades per salsa picant i ell està detingut, acusat de pederàstia, ja que resulta que ella és menor d'edat.
La primera conclusió d'aquest final esperpèntic del qual se n'ha parlat massa poc és simple: els guionistes de Cites Barcelona han decidit vacil·lar-nos. La segona, que el departament de producció sap fer bons intercanvis comercials amb hotels i restaurants barcelonins. I la tercera, que un mal bar et pot arruïnar una cita. Potser per això veure Cites Barcelona l'any 2023 és patètic, però comparar-la amb la primera temporada, l'any 2015, encara ho és més: el primer capítol de la història de Cites va ser la cita entre una noia tirant a pija i un advocat, però l'advocat resultava ser en realitat un tatuador que es diu Martín, vivia al Born abans que el Born fos un parc temàtic i quedaven a un bar de tota la vida amagat en un passatge del carrer Sant Pere més Alt on ell la saludava mentre menjava seitons amb escuradents, que és com conèixer a algú en pilota picada. Sense enganys. Sense tabús. Sense filtres.
La importància d'un bar que sigui casa
Un savi amic sempre diu que a una primera cita cal anar-hi amb la tensió de qui va a una entrevista de feina i la relaxació de qui va a cal massatgista, però trobar l'equilibri just no és fàcil. Per això sempre he defensat que la cita important, per a qualsevol parella, és la segona: a la primera tots som els personatges del nostre propi guió, però a la segona, en canvi, és quan actuem com si el teleprompter s'hagués espatllat i ja no recordéssim què és el que convé dir, per això és quan acaben dient el que sentim, no allò que creiem que l'altre vol sentir que diguem. En resum, tots sabem que no anem a una cita esperant trobar una garnatxa blanca de la Terra Alta que ens emocioni o una amanida russa que ens posi la pell de gallina, però el que també tots sabem és que el que esperem trobar-hi és una altra persona amb la qual gaudir, passar-nos-ho bé i, si pot ser, acabar fent un clau algun dia, per això és important que en una cita hi hagi autenticitat, genuïnitat i originalitat. És a dir, totes aquelles coses que tenen els bars i que difícilment tindrà mai cap terrassa d'hotel o cap restaurant de moda amb un disseny d'interiors idèntic al disseny d'interiors del 85% dels restaurants cuquis de la ciutat.
Som el país del Bar Manel d'Estació d'Enllaç, del Bar Peris d'El Cor de la Ciutat i del Bar Maurici de Plats Bruts, per no parlar del Bar Mingo de Temps de silenci, la taverna Ca l'Esclatasans de La memòria dels cargols, el bar Cal Xato de Nissaga de poder o La barra del port de La Riera. Totes les sèries de TV3 han tingut un bar en el qual els seus personatges feien vida, ja que malgrat ser gent de gastar poc i convidar gens, els catalans també anem als bars normals a fer les coses normals: fer un cafè llegint la premsa, en paper o amb el mòbil, petar la xerrada amb uns col·legues, berenar amb la tieta el dia del teu sant o, també, quedar per primera vegada amb algú. De tots els llocs del món que no són casa nostra, certs bars són la cosa més semblant a una llar que tenim, per això jugar-se-la i procurar que l'amor neixi en una cita entre les seves quatre parets mai no podrà ser una mala idea: les grans històries d'amor han nascut en una barra metàl·lica mentre dos desconeguts, compartint una tapeta d'olives, s'han adonat que estaven fets l'un per l'altre mentre un cambrer silenciós fregava uns gots bruts sense dir res.
No importa el lloc, vaja, sinó que el lloc et faci sentir bé amb tu mateix, ja que en una cita proposar un bar en concret és una manera intangible però eficaç de començar a explicar qui ets. Quan un servidor era jovenet i tenia alguna cita ocasional, per exemple, en aquells pretèrits temps en què Tinder no existia i rebre un comentari a Fotolog ja era preàmbul de tirar fitxa, sempre suggeria quedar a l'Antic Teatre de Barcelona, al carrer Verdaguer i Callís. La cervesa era econòmica, tenia un jardí a l'aire lliure i s'hi podien fumar porros, per tant era el meu paradís. Ara aquell bar ja no era com és, ara aquella Barcelona ja no existeix i ara, evidentment, qui escriu aquestes ratlles ja no és aquell jove idealista que s'emocionava amb Porca misèria, però malgrat passin els anys, aquell sempre serà el meu bar de les primeres cites que espero ja no tenir més: ho serà perquè la vida era bonica, allà dins, i en una primera cita sempre he cregut que el que cal fer és explicar a l'altre com veus el món, però sobretot quina és la teva manera de ser feliç en ell.