A aquestes alçades, és evident que Cites Barcelona té un problema amb el català. O amb la catalanitat, que sovint és el mateix. Sempre acaba tornant la clàssica trifulga lingüística. En aquest cas la frustració del catalanoparlant es veu reflectida en un doblatge que no té cap mena de sentit. Actors a qui hem vist desenes de vegades parlar català doblar-se a si mateixos després de gravar tot el serial en una altra llengua. Un cop més, Twitter s'incendia amb la gran pregunta: si podem fer-ho en la nostra llengua, per què ens capfiquem en no fer-ho?

Però el problema lingüístic va més enllà del doblatge que, sigui com sigui, és poc digne del producte audiovisual estrella de la corpo d'aquest any. Cites Barcelona és una sèrie feta per triomfar a l'exterior, no a Catalunya. Que hagin hagut de posar el nom de la ciutat on succeeix al títol ja explica moltes coses. La Barcelona d'Amazon Prime és la dels carrers més amples de l'Eixample, la de l'hotel més car de la ciutat i la dels restaurants en miradors. La Barcelona del passeig de Gràcia i Les Rambles. Una Barcelona que, en realitat, no és gens real, o no existeix per a la gran majoria de persones que hi viuen.

La Barcelona d'Amazon Prime és la dels carrers més amples de l'Eixample, la de l'hotel més car de la ciutat i la dels restaurants en miradors.

El meu objectiu aquí no serà abordar la lingüística de la sèrie. Vivim permanentment enfundats en criticar les sèries segons la bondat lingüística que fan. Més enllà de l'evidentíssim problema amb el català, Cites Barcelona és el darrer exemple que com a país hem oblidat que podem fer sèries bones i ambicioses sense parafernàlia. Polseres Vermelles i tota l'emocionalitat infantil, Plats Bruts amb el riure fàcil i políticament incorrecte, o Merlí i la nostàlgia d'una adolescència mai viscuda.

Hem perdut la confiança en una bona sèrie de plorera i rialla fàcil, que és el que ens agrada, i és en el que som experts. Ara vivim acostumats a la decepció. Sempre que s'estrena alguna cosa feta a Catalunya ens fa patir, i no falta mai el "ja ho vam dir, que seria una altra merda!". Això ens torna més estrictes, perquè no ens podem permetre una altra sèrie dolenta. Encara amb més motius quan se n'han fet de bones.

Cites Barcelona, per dir-ho sense embuts, és l'enèsima decepció. Ha perdut (almenys en els primers episodis, que una es nega a veure-la a Amazon Prime) la subtilesa de les primeres temporades, la química intrínseca que requereix un primer petó. La construcció d'uns personatges espectacularitzats, amb personalitats complicades i històries tràgiques explicades amb calçador fa que fluixegi el que és l'eix central de la sèrie: les cites. Tot plegat en detriment d'un càsting d'actors que és una vertadera delícia, però que no funciona.

Començant perquè part de la gràcia de les primeres temporades és que volíem que tot sortís bé. Desitjàvem que la Paula i la Sofi es casessin, però vam entendre perfectament el final que se'ls va donar. Érem conscients que en Marcel i la Sara s'enamorarien, i així i tot ens va fer falta una declaració d'amor com un piano per viure tranquils. Vam estimar la Blanca i el Martín des del primer moment perquè era una història tan fàcil que era complicadíssima. I perquè, malgrat les diferències, hi havia alguna cosa que els atreia incondicionalment.

Tal com no ens podem permetre una altra sèrie dolenta, tampoc som prou valents per deixar de consumir contingut fet al nostre país i en la nostra llengua.

En aquesta temporada, els dubtes que sorgeixen són: Què fa aquest paio amb una tia 20 anys més jove? On és la química entre el Carlos Cuevas i la Clara Lago? Per què la Mimi es torna a liar amb el Tiago si li ha fet entendre que és una porca? Històries molt allunyades de la senzillesa de la trama original emmascarades en un mar de llargues escenes de petons o de reflexions filosòfiques descontextualitzades.

És evident que els temps han canviat i que potser fa falta certa correcció política respecte a les antigues trames perquè una sèrie sigui transversal, però el més important és que cap dels personatges de les primeres temporades era catalogable com a mala persona. Només hi havia cors trencats, i bones i males decisions. Llavors tots volíem sentir-nos identificats amb aquelles històries perquè, en certa manera, podíem.

Als primers episodis de Cites Barcelona hi ha hagut molt pocs personatges que em caiguin bé. El Tiago és un cunyat. El Juanqui és pràcticament un pederasta. La Laura coincideix amb la Dulceida al W Barcelona, cosa que, evidentment, no la fa una mala persona, però sí algú amb qui el públic no es podrà identificar.

Després d'ennumerar tot el que no m'ha agradat d'aquests capítols d'estrena, arriba el moment d'afirmar categòricament que me'ls miraré tots sis. Episodi rere episodi, patiré per les trames massa fluixes, les vexacions lingüístiques i el profund cringe que em provoquen els personatges. Cites Barcelona no ha arribat a les expectatives, però a tots ens agraden les històries d'amor, sobretot, si acaben bé. I tal com no ens podem permetre una altra sèrie dolenta, tampoc som prou valents per deixar de consumir contingut fet al nostre país i en la nostra llengua.