Quan feia de pastisser, a la Seu dels vuitanta i noranta, el millor moment del dia era quan havia d’anar fins a la Cooperativa del Cadí a buscar nata. A l’obrador hi havia una llauna d’alumini amb una capacitat de cinquanta litres, i una de més petita, de trenta. Segons la demanda prevista de nata muntada, per als tortells, les lioneses o els braços de gitano, n’agafava l'una o l’altra —o les dues, sobretot pels volts de la festa major. Quan encara no tenia carnet hi anava amb un carretó: durant el trajecte m’imaginava que m'havien encomanat una secreta missió. Quan arribava als molls de càrrega de la Cooperativa em semblava que allò era la base de submarins de La Rochelle i que el carretó era un temible U-Boot que anava a omplir el dipòsit abans de tornar a solcar les profunditats de l’Atlàntic Nord.
El secret dels formatges del Cadí: d’un prat de trumfes a l’Urgellet a la DOP
Com que era jove i només tenia pardalets al cap, no era conscient de la importància que tenia la Cooperativa. Sí, era una fàbrica gran, hi treballava molta gent i tothom en parlava amb molt de respecte. A casa de la Montse no hi faltava mai la capsa groga de la mantega: quan va arribar a la Seu va adonar-se del que significava. La història va començar fa cent deu anys, amb la idea un visionari, Josep de Zulueta, a qui se li va acudir que una manera de superar la crisi agrària provocada per la fulminant fil·loxera, que va liquidar tota la vinya de l’Urgellet, era introduir-hi vaques de llet.
Convertiria un país de secans en una petita Suïssa. Calia, però, que hi hagués un canvi de mentalitat: abans la llet de vaca era cosa nòrdica, de burgesos i per a malalts. Els vinyers es van transformar en prats, i de mica en mica es van introduir races de vaques lleteres. La Cooperativa es va constituir el 1915. Al començament només va produir mantega, que era un producte exòtic. Quan es van atrevir, van fer formatge, de tipus holandès. Cal considerar que això era una revolució: el clàssic formatge pirinenc era el serrat d’ovella, i les vaques autòctones, fortes però eixutes, es feien servir sobretot per llaurar els camps de trumfes. Zulueta els va saber convèncer, pagès a pagès.
La Cooperativa va patir una dura escissió l’any 1923. Però se’n va refer. A poc a poc van anar augmentant els socis, entre l’Urgellet, el Baridà i la Baixa Cerdanya. Amb poques vaques es podia portar un jornalet a casa: l'avi tenia mitja dotzena de frisones i un prat llogat on avui hi ha l’institut Joan Brudieu de la Seu, i amb això anava fent.
Quan les coses van començar a anar bé, van construir una fàbrica nova. Vist amb perspectiva, la Cooperativa va salvar la comarca. El sistema de transport —el camió de la llet— va articular les comunicacions entre les valls i la Seu. El sistema va trontollar amb l’entrada a la Unió Europea, amb la política agrària comunitària i les quotes lleteres. La burocràcia va penalitzar les explotacions petites, i sense relleu generacional, van començar a tancar.
Ja a finals dels vuitanta es veia clar que el model que havia garantit una certa prosperitat durant més de mig segle no podia sostenir-se. Només les explotacions amb prou caps de bestiar podran sobreviure en un món cada cop més complicat, i gràcies que fan un producte de primera. Ara hi ha una seixantena de socis, que aguanten un paisatge i defensen una manera de treballar, moltes vegades a contracorrent.
És de justícia reconèixer l’esforç de la Cooperativa per treballar per mantenir el país. Que encara hi hagi prats, que es reguin, es dallin, es remenin, i que s’hi faci fenc per alimentar les vaques a l’hivern és avui un petit miracle que mereix ser explicat
Nosaltres som apologetes dels productes làctics artesanals, partidaris de la llet crua i del fromage fermier: Però és de justícia reconèixer l’esforç de la Cooperativa per treballar per mantenir el país. Que encara hi hagi prats, que es reguin, es dallin, es remenin, i que s’hi faci fenc per alimentar les vaques a l’hivern— és avui un petit miracle. Un d’aquells que mereixen ser explicats. La mantega és un clàssic inimitable, sí, però també fan uns formatges sensacionals, com el més que famós Urgèlia: els dos productes estan emparats per una Denominació d’Origen Protegida. Ara han donat a la Cooperativa un reconeixement, un premi a la projecció empresarial; però la recompensa de veritat és el favor del públic.
Ara l’he perdut, però quan ja no anava a buscar la nata, sempre portava a la jaqueta el pin amb la imatge icònica de la Cooperativa, aquell pageset de galtes vermelles amb barretina, esclops, armilla i un collader amb dues llaunes, un disseny dels anys vint per Antoni José Teixidor, un dels primers directors de la fàbrica, i que s’ha anat redibuixant amb el pas dels anys. Dur-lo era una declaració de principis, el símbol del crit de guerra: «visca la llet de l’Urgellet». Si mai el trobo, me’l tornaré a posar.