La màgia dels llibres és sensorial. A la lectura se li suma un tacte que percep la qualitat de la fulla i fins i tot a una olor quan aquest llibre és nou o vell. Ara bé, l’autèntica màgia està en el fet que quelcom tant d’emprar tots els sentits com és la cuina (la que es menja i la que s’executa) tingui una literatura associada amb tan bona salut i acceptació. Aquesta literatura contempla la ficció, les receptes i el coneixement i permet paladejar, assaborir i quasi sentir els sabors a la boca amb el simple acte de llegir o mirar les fotografies.
Aquesta sensació és molt forta quan es fulleja la nova obra del periodista Jordi Luque, Nueva Cocina de Pueblo, editada per Planeta Gastro. Durant molts mesos, Luque va proposar-se viatjar per conèixer nou restaurants d’alta cuina en ambients rurals, recorrent la meitat superior de la península Ibèrica de punta a punta per discórrer si, efectivament, hi ha una nova (alta) cuina rural. Quan ell (acompanyat de la fotògrafa Sara Castaño) decideix visitar Ansils, Arrea, Existe, Fuentelgato, Gunea, Lera, Malena, O Secadeiro i Venta Moncalvillo té al cap punts connectors com ara que el restaurant estigui en pobles de menys de 800 habitants. Però el que el lector descobreix a la vegada que Luque narra conclusions és que per a aquests propietaris, anar o tornar al poble té un vessant personal i humà que aconsegueixen traspassar-la a la cuina que fan. Un llibre que emociona i inspira a parts iguals i que contagien unes ganes de boges de llançar-se a la carretera per veure i viure in situ.
En un altre àmbit de reflexió, però des d’un enfocament més punyent i agredolç, l’escriptor Carles Armengol recull a Matar un bar (Col&Col Ediciones) una selecció d’articles escrits a mitjans, juntament amb temes inèdits en una obra que gira al voltant del món dels bars, restaurants, la gent que hi treballa i els clients que hi acudeixen. La seva òpera prima, Collado, la maldición de una casa de comidas (Ed. Colectivo Bruxista) fou un revulsiu, una autobiografia directa, agre, però alhora tendre de com va ser créixer i viure en un bar d’extraradi. A Matar un bar, Armengol continua desgranant la temàtica amb una intel·ligent mescla de reflexió, denúncia, humor i sàtira en un corol·lari d’articles on, alhora que posa el dit a la llaga de les febleses del sector, imagina una restauració més humana, justa i necessària.
El coneixement monogràfic és quelcom que absorbeix com un forat negre, sobretot si l’interès en la matèria és intens. Qui senti passió per les pizzes, professional o amateur, guardarà Pizza Chef (ed. Planeta Gastro) com una bíblia. El seu messies és Franco Pepe, una eminència de renom mundial des que la seva pizzeria Pepe in Grani de Caiazzo (Nàpols) va obtenir reconeixements internacionals per la seva pizza tradicional napolitana. Un teòric que va sorgir quan, precisament, fer pizzes estava en l’esglaó més infravalorat de la cuina italiana. La seva revolució elevà la pizza a la delicadesa que és avui en dia, on farines, fermentacions, ingredients i fins i tot l’aigua expliquen el territori i emocionen, mos a mos. En aquest llibre, amb fantàstiques imatges, es desgrana la fascinant història de Pepe i es comparteixen receptes que sedueixen al moment, motivant unes ganes irrefrenables de posar-se a experimentar de seguida.
Continuant amb el fil d’endinsar-se profundament en un coneixement concret, l’Atlas de los Sabores (Ed. Lundgren) es convertirà en l’estrella de la llibreria de casa. L’exquisidesa d’aquesta obra parteix dels seus autors: Raphaël Haumont és investigador en fisicoquímica de materials i professor en la Universitat Paris-Saclay, on la càtedra universitària Cuina del Futur. Amb el xef Thierry Marx, van crear el Centre Francès d'Innovació Culinària qui, alhora és autor de nombrosos llibres gastronòmics. Els autors es proposen mostrar un atles en el qual inspirar-se per localitzar, emparellar i jugar amb els sabors de tal manera que amb les 1.500 combinacions que proposen esdevé una font inesgotable d’inspiració a la cuina, professional o amateur. Una fantàstica oportunitat per posar en pràctica el coneixement a un nivell profund que permeti entendre els aliments.
I connectant aquesta saviesa actual amb la de l’època medieval, La cuina catalana de fa 700 anys (Viena Edicions) aporta llum a la foscor per permetre treure pit. En altres paraules, aquesta obra és la culminació de la feina d’investigació que el cuiner, professor i divulgador Josep Lladonosa va començar l'any 1979. Havia tingut accés al Llibre de Sent Soví, el receptari medieval i alhora llibre de cuina més antic del món, però no entenia el català antic. Gràcies a l’adaptació que el 1979 va publicar Rudolf Grewe, va veure possible capbussar-se en un món desconegut i atraient: com menjàvem fa 700 anys? Respondre a aquesta pregunta ha portat vora 50 anys, i és en aquest llibre on es poden trobar les respostes. Una obra que Lladonosa, amb generositat, ens aporta just en el moment en què Catalunya s’enorgulleix de ser Regió Mundial de la Gastronomia. Un llibre que ja és un imprescindible de la difusió de la cuina catalana.
D’homenatges i de reviscolar personalitats oblidades va Una òpera gastronòmica (ed. Ara Llibres), escrita pel periodista Marc Casanovas. Una altra obra que cal devorar amb fruïció perquè permet descobrir qui era en Ramon Cabau: un xef que no era xef, un comunicador nat, el rei de la Boqueria i un dels puntals del que ara coneixem com a Nova Cuina Catalana. Des de l’icònic restaurant Agut d’Avinyó, Cabau va formar els paladars de centenars de milers de comensals, ensenyant la vàlua de la matèria primera, de la subtilesa dels sabors, dels luxes que aporten els nostres camps i, essencialment, de la importància del mercat de la Boqueria per abastir estómacs. Casanovas mostra un retrat emotiu i emocionant, trepidant fins i tot, que deixa un bon regust i obre la porta per la reflexió del futur de l’alimentació i del paper dels mercats, de la divulgació i dels restaurants. Una joia per consumir d’una tirada.