Estimada olivera del meu jardí,
Mai no t'he agraït prou que m'ajudessis a trobar la dona amb qui comparteixo la vida. El dia de la primera cita, que va ser l'últim diumenge d'octubre del 2014, jo no sabia que estava a punt d'enamorar-me d'algú a qui tornen boja les olives. Ho vaig notar quan vam demanar dues cerveses a un cambrer de la plaça del Sol i ella va preguntar-me si volia alguna coseta per picar. Evidentment vaig dir-li que sí i cinc minuts més tard havia devorat les gordal que van servir-nos de tal manera que només me'n van quedar dues o tres per a mi. "Les olives són la meva droga", va dir-me excusant-se mentre reia. Lògicament, quan immediatament després vaig respondre-li que jo tenia una olivera al jardí de casa, de sobte els ulls se li van il·luminar.
Sempre he pensat, olivera que et conec des que vaig néixer, que presumir de la teva existència m'havia 'donat punts' en aquella primera cita. Si li preguntessis a l'Haidé, però, segur que et diria que aquell dia vaig cridar-li la curiositat pel bigoti que duia en aquella època, a mig camí entre Freddie Mercury d'Hacendado i el prototípic aceitunero andalús, entès a la manera de Berlanga, que va inspirar el famós poema a Miguel Hernández. Fos com fos, el cert és que gastava mostatxo quan vaig dir-li la frase que, vista amb el temps, m'adono que va ser una autèntica declaració d'amor. "Si l'any que ve vols, vine i fas la collita amb mi", vaig deixar caure com qui tira la canya, tot i que en aquest cas més aviat convindria dir que vaig estendre directament la borrassa a terra. Per sort, va anar bé. Per sort, doncs, un dia per fi us vau conèixer.
D'aquell vespre ja n'han passat nou anys, com també ja fa uns quants anys que junts dediquem l'últim diumenge d'octubre, precisament, a collir-te les olives. Diuen que fer-se gran és deixar de tenir il·lusió pels dissabtes a la nit en detriment de tenir por als diumenges amb ressaca, però sincerament crec que fer-se gran deu ser anar a dormir amb il·lusió un dissabte abans de les dotze perquè l'endemà a primera hora has de collir l'olivera. La veritat és que hi ha alguna cosa innocent i infantil en la collita, que jo entenc com un joc, però a la vegada també hi ha alguna cosa animal i primària, tan carnal com una nit de sexe foll i a la vegada tan sensible com un WhatsApp dient "t'enyoro". Si fos catòlic, de fet, diria que fotre cops de bastó a un arbre allibera la bèstia que porto a dins per connectar-me amb Déu, però si t'escric aquesta carta és perquè l'única paraula sagrada en la qual crec no és precisament la bíblica, sinó la poètica.
La meva particular teologia de l'alliberament és transformar la violència del batre en la carícia de la redempció, per això, any rere any, entenem buidar-te branca a branca com un acte d'amor. Entre nosaltres, és clar, però també cap a tu, a qui et deslliurem del pes per ajudar-te a respirar de nou. No tens veu, però de petit vaig aprendre a sentir-te i a tractar-te de tal manera que a finals d'octubre, en aquella setmana en què la tardor comença a abraçar-se a l'hivern, també jo sé que tu comences a abraçar-te a la mort. Sense paraules, ho expresses de manera clara: el teu fruit cau de l'arbre, sovint amb l'única ajuda del vent. Abans pensava que veure't perdre olives de les branques era sinònim de veure't morir, però de mica en mica vaig entendre que la teva mort és la teva manera eterna de viure, per això l'Haidé i jo fem cada any la collita seguint el mètode Josep Pla: tractan-te amb delicadesa i no oblidant, com deia ell, que les branques de l'arbre "no s'han de colpejar com si fossin pedres, ja que una olivera és un arbre viu, enormement sensible i delicadíssim".
Al capítol "Collir les olives" del seu llibre Les hores, Pla també confessava que Miquel Costa Llobera s'havia equivocat d'arbre quan va escriure El pi de Formentor, ja que si cal escriure mai algun vers com "Mon cor estima un arbre...", aquest arbre ha de ser una olivera com tu. Té raó, evidentment. De fet, jo també fa tota la vida que t'estimo, perquè quan vaig néixer tu ja hi eres. Et devia plantar el meu avi l'any 1970, més o menys, quan va fer-se la casa i va decidir fer-hi un jardí al davant. De petit, un cop l'any veia com ell i mon tiet feien la collita, aleshores al novembre, i després la meva àvia posava una part de les olives a macerar. Ja fa molts de temps que cap d'ells ja no hi és, però des de fa uns quants anys, cada últim diumenge d'octubre l'Haidé i jo estenem la borrassa al jardí, agafem dues vares, preparem una escala i ens passem tot un matí posant fi als laments que, amb la traducció del vent i la gravetat, ens anuncies des de dies enrere.
Després d'un any passat molt fluixet, aquest any t'has pres al peu de la lletra la teoria de la contraanyada i ens has donat gairebé 30Kg, dels quals vint-i-cinc vam portar-los al molí de Ca la Madrona, a Font-rubí. A diferència de l'any passat, que en vam tornar amb tan poc oli que no va omplir ni mitja ampolla de 50cl de Coca-Cola, fa dues setmanes vam sortir del trull amb gairebé tres litres d'oli verge extra de primera premsada sota el braç. Ja ho diu Pla que "l'olivera és un arbre humaníssim", segurament per això fas un any bo i un any dolent, perquè saps que després d'un esforç immens, tant els humans com els arbres -que som éssers vius de la mateixa forma-, necessitem recuperar-nos i reposar. Ara, mentre tu reposis durant un bon temps, fins ben entrat el gener a cada nova ventada aniràs perdent les poques olives que encara guardes i els estornells continuaran fen-te visites, diàriament, fins que no t'en quedi cap a les branques.
Mentre això passi, el meu deure és fer-te saber que les olives que vam collir fa dues setmanes ja han entrat en la fase de la salmorra, canviant l'aigua cada tres dies i fent allò tan alquímic de posar un ou dur i tirar sal fins que sura. Abans les vam netejar canviant-les diàriament d'aigua durant nou dies, i ben aviat encetarem la tercera etapa final, amb les olives en conserva amb fonoll, sajolida i romaní, que és una fase també plena d'amor i delicadesa. Durant els tres o quatre mesos de paciència que reclama aquest últim procés abans de l'èxtasi, l'Haidé cada dia es mirarà els pots de vidre amb el deler llaminer de la temptació, i mentre ho faci, en silenci, jo la miraré de reüll igual com vaig mirar-la aquell últim diumenge d'octubre de fa nou anys, quan la meva temptació va ser voler tornar-la a veure l'endemà, gairebé amb el desig irredempt de qui no pot parar de menjar olives. Gairebé amb la fascinació enlluernadora de qui descobreix l'oli d'oliva després d'haver menjat sempre margarina. Gairebé amb la certesa estimulant que l'amor autèntic -que no és el de les pel·lícules- és ferm, sap expressar-se sense paraules i té els alts i baixos naturals, com una olivera. Per això també aflora felicitat.
Atentament,
P.