Barcelona, 28 d’abril de 1936. Fa 89 anys. Dos quarts de quatre de la tarda. Dos mesos després de l’indult i restabliment del govern de Catalunya (condemnat i reclòs pels Fets d’Octubre de 1934). A l’altura del carrer Muntaner, 28; un grupuscle terrorista disparava per l’esquena Miquel i Josep Badia Capell, que feia escassament uns minuts que havien sortit del seu domicili. Miquel Badia Capell, ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (la màxima autoritat policial a Catalunya); moriria poca estona després d’aquell brutal atemptat que el govern de Catalunya va assenyalar com a obra d’elements anarquistes de la CNT-FAI.
Però la investigació periodística de Josep Maria Planes —pioner del periodisme d’investigació a Catalunya i, posteriorment, víctima dels mateixos grupuscles terroristes— provaria l’existència d’uns misteriosos vasos comunicants que dibuixaven un sòrdid triangle format per tres estranys vèrtexs: el sindicat anarquista CNT-FAI; el món delinqüencial local (el pistolerisme, el proxenetisme); i el grupuscle ultradretà local Peña Ibèrica, que de seguida va ser engolit per Falange Espanyola. Aquest sòrdid triangle tenia la missió de crear un estat de violència i caos a Catalunya que s’havia de traduir en la desafecció de la societat catalana cap a les institucions catalanes i republicanes.
La CNT-FAI de 1936
El 1936 la CNT ja no era aquell sindicat anarquista de tradició catalanista que havia liderat el Noi del Sucre (assassinat el 1923). El 1931, poc després de la restauració de l’autogovern de Catalunya (proscrit des de 1714), s’havia produït el misteriós desembarcament de la Federació Anarquista Ibèrica, que fagocitaria la CNT catalana i que promouria un escenari de boicot permanent a l’obra de govern de la jove Generalitat. El 1936, la CNT-FAI catalana era dirigida per elements tan anticatalanistes com Joan Garcia Oliver, Diego Abad de Santillán o els violentíssims Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.
El desembarcament de la ultradreta espanyola a Catalunya
Per una altra banda, des que s’havia proclamat l’indult al president i als consellers de Catalunya (febrer, 1936) i s’havia restablert l’autogovern català (març, 1936); la investigació periodística —especialment Planas— havia advertit la sobtada presència a Barcelona d’elements violentíssims de la ultradreta espanyola, procedents de Madrid i molt vinculats amb la policia i la judicatura de l’Estat. En l’atemptat contra Miquel Badia, els testimonis oculars van identificar el pistoler anarquista Justo Bueno Pérez. Però els Mossos d’Esquadra van detenir i situar a l’escena del crim l’ultradretà Juan Segura Nieto, seguidor radical de l’Espanyol i cap d’un grupuscle terrorista.
Els vasos comunicants entre anarquistes i falangistes
Justo Bueno Pérez i Juan Segura Nieto il·lustren, a la perfecció, aquests estranys vasos comunicants que s’havien creat amb el desembarcament de la FAI a Catalunya (1931) i que havien estat alimentats pel mateix José Antonio Primo de Rivera (que ambicionava atraure la massa anarcosindicalista catalana al seu projecte falangista) i pel “seu home a Catalunya”: el fanàtic Roberto Bassas. Ara bé, el cas de José Pastor Castillo, àlies “El Maño”, confirma que als cercles dirigents de la CNT-FAI catalana de 1936, aquesta entesa —amb l’espuri objectiu de destruir Catalunya—, no tan sols era coneguda, sinó que era promoguda per interessos estratègics.
Qui era i d’on venia “El Maño de Sarrià”?
Segons l’informe redactat per la Delegación Provincial de Falange, consignat per la Jefatura Superior de Policía; i datat poc després de l’ocupació franquista de la ciutat; José Pastor Castillo era un personatge de 40 anys, nascut a Oliete (Aragó), d’estat civil casat, de professió xofer, exempleat del Garaje Paseo Bonanova (abans d’esclatar la Guerra Civil); i resident al carrer Canet, 6 del barri de Sarrià, a Barcelona. En aquell mateix informe, a l’apartat de “Antecedentes” que obria l’informe es deia: “Es persona de pésimos antecedentes, de caràcter pendenciero y de constumbres muy relajadas”. Però que volien dir, exactament, amb tot això?
Destruir tots els testimonis d’aquella col·laboració
L’informe policial de José Pastor Castillo, àlies “el Maño”, confirma l’existència de les connexions entre anarquistes i falangistes —abans i durant la Guerra Civil— i la voluntat del règim franquista —després del conflicte civil i l’ocupació del país— d’eliminar qualsevol testimoni que revelés aquella col·laboració. En aquell informe es diu que el 1934 “el Maño” va formar part de “organizaciones de tipo derechista tales como Falange Española, Renovación Española, etc.”, que amb altres grupuscles ultradretans o tradicionalistes de Barcelona extremadament violents i que practicaven un terrorisme de baixa intensitat, van combatre la Generalitat (a la guerra urbana dels Fets d’Octubre) amb la consigna “Viva Cataluña española”.
L’inici de la carrera delictiva d’“el Maño”
Fins i tot, en aquell informe se’l situa en l’òrbita socioideològica del carlisme, a través del seu patró Vicente Roque, propietari del Garaje Paseo Bonanova i un element destacat de la Comunió Tradicionalista local. I en aquest punt és on l’informe vol justificar el posterior viatge ideològic de Pastor Castillo. En un punt de l’informe, es diu que el patró va sorprendre l’empleat robant diners i benzina i el va acomiadar. Motiu que portaria “el Maño” a abandonar els seus postulats ideològics i, en venjança, assassinar Roque. “El Maño” va ser detingut, jutjat i condemnat a catorze anys de presó; i segons l’informe policial franquista, la seva comunió amb la CNT-FAI es va produir durant l’excarceració massiva de reclusos de la Presó Model (20/07/1936).
“El Maño” i els vasos comunicants
Però la realitat és molt diferent. “El Maño” va estar reclòs entre 1934 i 1936; i quan és excarcerat esdevé, sospitosament immediatament, cap d’una de les sinistres Patrulles de Control anarquistes que, el Comitè de Milícies Antifeixistes (el govern català de facto després del 18/07/1936), havia convertit en els responsables de l’ordre públic. Aquesta sospita es confirma quan sabem que, durant la guerra urbana del 19 de juliol de 1936 entre colpistes, per una banda; i forces lleials a la Generalitat i milicians, per una altra; els dos extrems d’aquell conflicte —falangistes i anarquistes— van ordir l’obertura de les portes de la Presó Model i l’excarceració de tota la població reclusa.
Trenta assassinats
L’informe policial franquista és demolidor. Durant els nou mesos que va dirigir una Patrulla de Control (juliol, 1936 – maig, 1937) va ordenar l’assassinat o, directament va assassinar, trenta persones: els germans Mumbrú, els farmacèutics Lloret i Boada, el masover Navarro, la família d’empresaris Armengol i el seu xofer Ribas, els botiguers Tintoré i Fontboté —pare i fill—, l’impressor Casals, el religiós jesuïta Pare Máñez i catorze religiosos caputxins del convent del carrer de Santa Rosa de Sarrià. Segons l’informe policial franquista, “el Maño” segrestava les seves víctimes i les assassinava a la Font de la Teula i al Revolt de la Paella (a la zona de la carretera de l’Arrabassada).
La carnisseria de les Patrulles de Control
Les Patrulles de Control —formades per elements procedents dels dos extrems de l’espectre ideològic i que acumularien més de 8.000 víctimes mortals— també van assassinar el periodista Josep Maria Planas —que havia destapat aquella sòrdida connexió entre anarquistes i falangistes— o el líder sindical Desideri Trilles —dels estibadors portuaris i que s’havia oposat a l’agressiva expansió de la FAI, i a la fusió de la Unió Socialista de Catalunya i el PSOE!!! I en aquesta brutal cursa de sang, van aconseguir l’objectiu estratègic que s’havien fixat molt abans de l’esclat del conflicte: la desafecció de les classes econòmicament benestants i ideològicament conservadores a la causa republicana i catalana.
Eliminar les proves
Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo, serien localitzats i eliminats pel règim franquista per impedir que la història associés la ultradreta espanyola amb les carnisseries pretesament revolucionàries a Catalunya (juliol, 1936 —maig, 1937). Però la història és tossuda i obstinada, i a través de la investigació, acaba posant sobre la taula les paradoxes més increïblement absurdes. Avui podem dir que Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo —pistolers, terroristes i assassins confessos i convictes— que van “treballar” per destruir Catalunya, fan bona aquella cita que, anys més tard, proclamaria l’escriptor Josep Pla: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”.
