Estàs esmorzant, vas mig adormit i una galeta et cau a terra. Ràpidament, la reculls abans no passin 5 segons, perquè creus que si la reculls a temps te la podràs menjar igual com si no t'hagués caigut. Doncs bé, la regla dels 5 segons és una llegenda urbana que no té cap fonament científic. Ves amb compte si la fas servir perquè és una regla que no funciona i potser no ho sabies.

Origen medieval

La famosa regla dels 5 segons diu que si un aliment cau a terra es pot ingerir sense por a contaminació alimentària perquè els bacteris no han tingut temps d'arribar-hi. És un costum que la majoria creu, però que no té cap rigor científic. L'origen del mite el trobem a l'època de Gengis Kan, al segle XII. Segons la creença popular, el Kan - rei de l'imperi mongol - era l'únic que podia autoritzar si un menjar que queia a terra es podia consumir o no. Els aliments que preparava el Kan eren tan especials que podien quedar-se a terra durant tota l'estona que es volgués sense que es fessin malbé ni es contaminessin. Cal tenir en compte que al segle XII els coneixements sobre microbiologia eren nuls i la gent es basava en la brutícia visible que tenien els aliments. Espolsar la mica de terra que podia quedar en un tros de pa després de caure a terra era suficient per estar convençuts que aquell aliment era segur. 

Amb l'arribada del progrés científic, però, aquesta regla mai no es va posar en dubte. De fet, a principis del segle XXI, alguns programes de cuina a la televisió van alimentar el mite i van posar en pràctica la regla dels 5 segons durant la preparació de receptes. Una pràctica que no cridava l'atenció perquè la majoria de la gent també la feia a casa.

L'origen del mite el trobem a l'època de Gengis Kan, al segle XII

Evidències científiques

Són pocs els estudis que s'han centrat a esbrinar la veracitat de la regla dels 5 segons, però l'any 2006 la Universitat de Clemson (EUA) va publicar-ne un què posava a prova aquesta suposada llei universal. Els investigadors van contaminar diferents superfícies amb bacteris i van posar-les en contacte amb el menjar per a després analitzar el nivell de contaminació en cada cas. Les conclusions van ser que el temps de contacte entre l'aliment i la superfície contaminada no tenia tanta incidència en el nivell de contaminació com el tipus de superfície i de menjar dels que es tractessin. És a dir, que és igual si són 5 segons, 10, o 1 minut, perquè el més important és com està de brut el terra i quin tipus de menjar és el que cau.

10 anys més tard, la Universitat de Rutgers (EUA) va publicar un segon estudi que complementava el del 2006. La investigació confirmava que el tipus d'aliment era determinant a l'hora de saber com de ràpid es contaminava. Van fer diferents experiments i van concloure que la majoria de fruites, com la síndria, es contaminen molt més de pressa que el pa, i que el pa amb mantega es contamina molt abans que una llaminadura. De la mateixa manera, una superfície més bruta propicia una contaminació més ràpida que una superfície neta. L'estudi també va posar de manifest que les persones són més propenses a fer servir la regla dels 5 segons amb aliments secs, com ara galetes o magdalenes, que amb fruites i verdures com el plàtan o el bròquil.

En qualsevol cas, quan un aliment cau a terra es contamina immediatament, independentment del que caigui i on caigui. El que varia és com de contaminat queda el menjar, però és fals que passats 5 segons puguem assegurar que un aliment està lliure de bacteris.