En un món on les xarxes socials són plenes de receptes “noves” que es viralitzen amb facilitat, resulta sorprenent descobrir que un dels pastissos de formatge que més està cridant l'atenció té en realitat més de dos mil anys d'antiguitat. Així ho ha explicat recentment el creador de contingut @escocesgamer en el seu compte d'Instagram, on ha revelat l'origen del libum, una recepta documentada ni més ni menys que l'any 160 aC. Aquest plat apareix en el De Agri Cultura, una obra escrita per Cató el Vell, un dels grans referents de l'Antiga Roma, on es recollien costums agrícoles, normes socials i també elaboracions gastronòmiques de l'època. Encara que molts pensin que és una invenció moderna o una reinterpretació actual, el fet és que aquest pastís de formatge es preparava ja en l'antiguitat amb ingredients molt bàsics i accessibles.
La recepta més antiga que molts creuen que acaben d'inventar
El libum era una espècie de pastís que podia trobar-se tant en cases humils com en banquets més refinats. La seva preparació era tan senzilla com efectiva: s'utilitzaven només quatre ingredients principals. Primer es barrejava farina amb formatge fresc, preferiblement un de suau i humit que pogués integrar-se fàcilment. Després s'afegia un ou, el just per aportar cohesió, i es treballava la massa fins a aconseguir una textura homogènia. El detall que feia especial a aquest pastís era que no s'enfornava directament sobre una safata, sinó sobre fulles de llorer fresc, la qual cosa aportava una aroma inconfusible durant la cocció. Després d'uns minuts al forn, el resultat era un panet esponjós i fragant, amb un suau gust de formatge i notes d'herbes.
Aquests pastissos s'enfornaven sobre fulles de llorer
Aquesta recepta no només era comuna a les llars romanes pel seu baix cost, sinó que a més tenia un paper important en la vida espiritual de les famílies. Durant celebracions i festivitats, es deixava un libum a l'altar familiar com a ofrena als déus, en senyal de gratitud per la protecció de la casa. Encara que es tractava d'un plat senzill, les famílies amb més recursos solien afegir-li un toc dolç: un fil de mel per sobre just abans de servir, el que realçava el seu sabor sense modificar la seva essència.
Avui, més de dos mil anys després, el libum torna a captar l'atenció dels qui estimen la història, la cuina i la senzillesa. Una recepta humil que demostra que, de vegades, el més antic pot ser també el més actual. Redescobrir plats com aquest ens connecta amb les nostres arrels i ens recorda que no tot el nou és necessàriament millor. De vegades, les joies culinàries del passat mereixen una segona vida a les nostres taules modernes.