Fricandó, pollastre amb escamarlans o pa amb tomata a Catalunya. Sushi i ramen al Japó. Pasta i pizza a Itàlia. Cada ciutat, regió o país té una cuina tradicional que defineix part de la seva cultura. La seva gent, els seus costums i allò que s'ha fet ''tota la vida'' és el que considerem com a tradicional. Però quant de temps ha de passar per poder dir que una cosa és de tota la vida? Qui decideix què és tradició i què no? S'adquireix per herència o es forja a mesura que es viu? Aquestes són només algunes de les moltes qüestions sobre cuina, tradició i identitat de la gastronomia andorrana que s'han plantejat durant la segona jornada de la cinquena edició del festival Andorra Taste.
El dilema de la tradició
Segons el diccionari, la tradició és un ''costum que ha prevalgut de generació en generació''. És a dir, que per definició (agafant només aquesta accepció) una mateixa generació no pot crear una tradició si la següent no l'adopta. És el cas del gaspatxo: un plat originari d'Andalusia que els immigrants del sud de l'Estat van portar a Catalunya i que dues generacions més tard, ha arrelat i s'elabora fora de la seva terra d'origen. A Espanya, França, Itàlia, Japó o qualsevol país relativament gran, sembla fàcil definir-hi una gastronomia tradicional. Però si ens fixem en Andorra, la cosa canvia.
Què quedarà per a les generacions futures que concebran el menjar preparat del supermercat com a allò de tota la vida?
Una de les ponències d'aquesta segona jornada del festival Andorra Taste ha estat a càrrec de Javier Torres, xef català del restaurant Cocina Hermanos Torres de Barcelona, amb tres estrelles Michelin. Durant la xerrada, Torres es plantejava la influència que les gastronomies catalana i francesa tenen en l'andorrana. Unes influències que hi són, però que no es trepitgen entre si. És a dir, que els plats i tècniques catalanes i francesos es veuen reflectits en les tradicions andorranes, però en cap cas es barregen.
La cuina tradicional andorrana és fruit de l'entorn en què s'ha gestat. Muntanyes escarpades amb una meteorologia adversa fan que la gent que viu al territori s'hagi de buscar la vida per sobreviure. Una necessitat que, inevitablement, requereix solucions que s'acaben convertint en tradicions. La matança del porc, les escudelles, l'amanida de xicoies o els guisats de corder són costums i plats autòctons d'Andorra que existeixen com a conseqüència de necessitats vitals.
Andorra Taste, punt de trobada i de reflexió
I en aquest punt, precisament, és on el concepte de tradició trontolla. En la mateixa línia de les conferències del matí, en les quals també han participat grans noms com Manuel Franco o Vivien Durand, la jornada també ha acollit una taula rodona sobre el tema. Moderada pel periodista Benjamin Lana, ha servit perquè els cuiners Rafel Múria, Joel Sala i Josep Maria Masó es plantegessin la base de la feina a la qual es dediquen.
Hem de tenir clar cap a quina direcció volem remar per, com a mínim, encaminar el futur de la nostra gastronomia a bon port
Si tota la vida hi ha hagut corders i xicoies a Andorra, o musclos i ostres al delta de l'Ebre, per posar un altre exemple, té sentit que els plats elaborats amb aquests productes siguin tradicionals. Però durant quant de temps podran ser-ho si ara ja no queden corders a Andorra i cada cop hi ha menys musclos al delta? És clar que per a la nostra generació continuarà concebent-se com a tradicional, però què quedarà per a les generacions futures que concebran el menjar preparat del supermercat com a allò de tota la vida?
Especular sobre el futur difícilment ens durà enlloc. Però reflexionar-hi és necessari per plantejar-nos cap on volem anar. On arribarem no ho sap ningú. El que sí que hem de tenir clar és cap a quina direcció volem remar per, com a mínim, encaminar el futur de la nostra gastronomia a bon port.