Baiona, Iparralde (llavors Primer Imperi francès); 5 de maig de 1808. Fa 217 anys. Els reis Carles IV i Ferran VII (cinquè i sisè Borbons al tron de Madrid) es venien la corona espanyola a Napoleó I, emperadors dels francesos des del 1804. Tot seguit, Napoleó cedia el tron espanyol al seu germà gran, Josep Bonaparte, que seria coronat el 9 de juliol de 1808, que sancionaria la primera Constitució espanyola —la Carta de Baiona— i que regnaria com a Josep I (1808-1814). En aquell impàs, Napoleó va separar Catalunya del lot espanyol; i la va incorporar al Primer Imperi francès com una regió més (1808-1814). Durant l’etapa bonapartista, Barcelona viuria una primavera política, social, cultural i gastronòmica; amb innovacions com la popularització del consum de la cervesa. Però com, qui i per què es va introduir la cervesa?
Des de quan bevem cervesa a Catalunya?
A Catalunya la fabricació i consum de cervesa tenia una llarga història que remuntava a l’antiguitat (segles IV aC a I aC). Però era un beuratge dens i esbravat destinat, exclusivament, a les pràctiques litúrgiques de les religions ancestrals. Durant segles (edats antiga, medieval i moderna); el vi i l’aiguardent serien, pràcticament, l’únic producte de consum que s’oferia a les tavernes. Tant a Catalunya com, també, a França i a tots els països de l’arc mediterrani. No obstant això, a mitjan segle XVIII, es produiria un revelador canvi d’hàbits de consum a les tavernes de París. A partir de 1750 el fort corrent migratori que, procedent del nord del Sacre Imperi (Hannover, Holstein i Mecklenburg), es va establir a París (la gran capital continental del moment); hi va introduir la cervesa com un producte de consum habitual.
Per què els funcionaris bonapartistes van portar el consum de la cervesa?
Després de la incorporació de Catalunya al Primer Imperi francès (juliol, 1808); Barcelona va ser convertida en la nova capital del Midí francès (amb 120.000 habitants era la tercera ciutat més poblada, darrere París i Amsterdam). I es va produir un formidable desembarcament de funcionaris del règim bonapartista, acompanyats pels seus respectius familiars, que s’estima en unes 2.500 persones. L’arribada d’aquella nova elit funcionarial representaria una glopada d’aire fresc que modernitzaria aquella Barcelona trista i rònega del règim borbònic: es va restaurar la cooficialitat del català; es van prohibir les processons religioses i les curses de bous; es va restaurar el Carnestoltes, es va crear un calendari estable de representacions teatrals i operístiques; i es va popularitzar el consum de la cervesa.
A les tavernes de París, el vi havia passat de ser un producte quasi únic; a haver de compartir protagonisme amb la cervesa. La causa era la gran emigració “hanseàtica” a París durant l’època de plenitud econòmica 1750-1770, que precediria la gran crisi de la dècada de 1780 i la revolució de 1789. Però, la qüestió és: per què la cervesa, que era un producte de consum popular, va arribar a Barcelona amb l’elit funcionarial bonapartista? I la resposta la tenim en la mateixa dinàmica de la societat francesa de la Revolució (1789-1793); de la República (1793-1804); i del règim bonapartista (1804-1815). Amb l’inici d’aquest procés, es va activar l’ascensor social —fins llavors, inexistent— i les classes populars —les que s’havien sumat als costums enològics dels emigrants “hanseàtics”— es convertien en part de les noves elits franceses.
El superprefecte Augereau i la postetapa bonapartista
La Catalunya incorporada a l’Imperi francès va ser dividida en quatre departaments (cinc amb els Pirineus Orientals). I al capdavant de cada un, París hi va situar un prefecte. Però a Barcelona, a més, hi va situar un superprefecte (un governador regional). El primer va ser Laurent de Govuion Saint-Cyr (1808-1810) un element procedent de la burgesia republicana parisenca. Però es va enfrontar amb Napoleó i va ser empresonat. El 24 de gener de 1810, arribava a Barcelona el seu relleu, Pierre François Augereau, el gran paradigma d’aquella elit funcionarial bonapartista. Fill d’una família humil formada per un carnisser parisenc i una florista originària de Hannover; havia fet una extraordinària carrera militar i havia guanyat el grau de mariscal —que, abans de la Revolució, era una categoria reservada, exclusivament, als familiars del rei—.
Els emigrants “hanseàtics” que s’havien establert a París durant la bonança de 1750-1770 no havien exportat, tan sols, el consum de cervesa. També serien els que, implantarien el fonema /gr/ (rempart, randonée) —tan característic del francès modern— i l’universalitzarien (recordem que la dinàmica evolutiva de les llengües sempre segueix el sentit de baix cap a dalt). A París, la cervesa i el fonema /gr/ es quedarien per sempre. Però a Catalunya, amb la derrota del règim bonapartista als camps de batalla continentals (1814) i el retorn —mastegant vidres— de Ferran VII, que la historiografia espanyola anomena el “rey felón” —el rei traïdor—; es produiria el replegament de l’estructura funcionarial parisenca i la desaparició del fonema /gr/ dels carrers de Barcelona. No passaria el mateix amb la cervesa, que ja no se n’aniria. Havia arribat per a quedar-se.
El consum de la cervesa és antiquíssim, però la seva popularització és més recent i a causa d’un fet molt desconegut
La cervesa i la Revolució Industrial: arriben els grans fabricants cervesers
Si a París —i per extensió al conjunt de l’estat francès— la universalització del consum de cervesa està associat amb la Revolució i l’ascensor social (1789-1793); a Barcelona —i a Catalunya—, ho està amb la Revolució Industrial. Després de l’etapa bonapartista, l’aparell fabril català va introduir una sèrie d’innovacions tecnològiques (la més important, la màquina de vapor; el 1835); que accelerarien la transformació de la societat catalana. La cervesa —associada a la classe obrera— cada cop seria més present a les tavernes de les ciutats industrials catalanes de l’època (Barcelona, Reus, Gràcia, Mataró, Vilanova, Sabadell, Terrassa, Sant Andreu). Però, durant més de mig segle (1814-1870), la demanda estaria subjecta a la fabricació en obradors familiars que, amb prou feines, podien donar l'abast a la demanda; o a la importació.
Aquesta situació es trenca a finals del segle XIX, amb l’esclat de la Guerra francoprussiana (1870-1871), que va enfrontar Prússia —motor de la unificació moderna alemanya— i França —que estenia el seu domini sobre una part del món alemany—. Els combats es van lliurar, principalment, a la zona de contacte (els territoris, llavors francesos, d’Alsàcia i Lorena; que Prússia ambicionava incorporar a la Gran Alemanya). Aquest clima bèl·lic, provocaria l’exili de milers de persones; entre les quals hi trobem diversos elaboradors de cervesa que es van dirigir i es van establir a Catalunya per què ja coneixien el país i el mercat (amb anterioritat, ja exportaven a Catalunya). Amb el decurs del temps, aquests productors es convertirien en grans fabricants i el nom de la seva marca (el cognom familiar) esdevindria un sinònim de cervesa.