Barcino (actualment, Barcelona); primavera del 415. Fa 1.610 anys. La cort del poble visigòtic, encapçalada pels reis Ataülf i Gal·la Placídia, s’establia a Barcino. L’arribada d’aquells visigots, prèviament pactada amb les oligarquies provincials de la Tarraconense romana, no representaria cap mena de canvi substancial en la vida quotidiana d’aquella societat. L’endemà de l’arribada d’Ataülf i de Gal·la Placídia, les caupones —la versió més humil de la taverna romana— de Barcino obririen com ho havien fet durant els cinc segles anteriors i servirien a la seva clientela de sempre els mateixos plats que havien elaborat durant vint generacions. Què s’oferia, se servia i es consumia en una taverna humil —en una caupona— de la Barcelona romana?
Què es menjava a Barcelona fa 1.600 anys?
Una caupona, tal com dèiem anteriorment, era la versió més humil de la taverna romana. Per a explicar-ho d’una manera resumida, però entenedora, diríem que la popina seria l’equivalent al nostre restaurant contemporani. La taverna, la podríem considerar l’arrel de la moderna cafeteria. I la caupona seria el precedent més remot del tradicional i entranyable bar de barri, actualment i malauradament depredat per cadenes de restauració despersonalitzada. A través de les restes que es conserven, sabem que era un espai de dimensions reduïdes (al voltant dels 50 m²) que s’organitzava a partir d’un taulell situat al damunt d’un petit cadafal, de tal forma que el cauponius (el patró) servia des d’una altura superior a la dels seus clients.
Les classes humils urbanes de l’època romana —bàsicament jornalers dels obradors— només feien dos àpats al dia. El ientaculum (l’esmorzar), a la matinada i abans d’encarar la feina; i la cenae —es pronuncia kenae— (el sopar), a la posta de sol i quan ja havia conclòs la jornada laboral. Però durant les hores centrals del dia, era freqüent fer una aturada per reposar forces. En aquell moment, les cauponae de Barcino —i les de totes les ciutats de l’Imperi—, s’omplien de jornalers que hi anaven a fer allò que nosaltres, col·loquialment, anomenarien “un mos ràpid”. Les classes humils urbanes i jornaleres “dinaven” a les cauponae. Per aquest motiu, aquest negoci es concentrava a les zones “industrials” de les ciutats. A Barcelona al quarter nord-oriental.
Tot el que es menjava en una caupona?
El prandium (el dinar) de les classes “proletàries” urbanes era un àpat ràpid i barat. El plat “estrella” era el puls, unes farinetes elaborades amb farina de blat, allioli. En aquest punt és important destacar que en èpoques de bonança l’Imperi era excedentari en blat; i, per tant, els aliments derivats d’aquest cereal eren, generalment, accessibles i barats. Un altre aliment habitual a les cauponae era un coc de pa que s’acompanyava amb hortalisses (rave o cogombre); amb fruits dolços (poma o carabassa); amb fruits secs (nous, avellanes); o amb peix salat (sardina, arengada). En canvi, els aliments reservats a les classes privilegiades, com el peix fresc —o certa salaó— i la carn en general —fins i tot els embotits— eren totalment absents al rebost d’una caupona.
Els llegums eren un aliment molt habitual entre les classes humils romanes. Normalment, formaven part de la cenae (el sopar) que se servia i es consumia a casa, en família i a la conclusió de la jornada laboral. En aquest punt, parlem —principalment— de les llenties i de les faves, productes relativament accessibles i barats. Però la documentació de l’època (decoracions pictòriques recuperades en diversos jaciments, restes fossilitzades d’aquests aliments) revelen que aquests llegums haurien format part, també, de l’oferta gastronòmica de les popinae, de les tavernae i, molt probablement, de les nostres cauponae. Les restes d’aliments fossilitzats localitzades a la caupona del jaciment romà de Creis (Occitània-França) confirmen aquest extrem.
A les cauponae, l'única beguda que se servia era vi. L’aigua no era segura i mai no era present en la dieta d’aquella societat. Però en aquella època encara no es controlava el procés de fermentació i els vins difícilment arribaven al mercat com a tal cosa. O eren, encara, most o ja s’havien picat. Per aquest motiu, les classes privilegiades es permetien accelerar la fermentació amb espècies o recuperar aquell vi picat amb mel. En canvi, les classes humils havien de fer ús d’altres mètodes més a l’abast de les seves possibilitats. I a les cauponae, el vi que encara no ho era —el most— es clarificava amb aigua salada —a Barcino, aigua de mar—, per accelerar el procés de fermentació. I el vi picat i roent, se servia com avui, contemporàniament, ens prenem una copa.
Quan s’ocultava el sol, les cauponae urbanes es transformaven: passaven de ser un “restaurant de menjar ràpid i barat” a un “bar de copes” o, de vegades, en un prostíbul. En qualsevol dels casos, sempre destinat al mateix segment de clientela: les classes humils urbanes. Per motius, bàsicament, de filiació de classe; és improbable que els reis Ataulf i Gal·la Placídia —en algun vespre d’aquell calorós estiu de l’any 415—, s’haguessin aturat en alguna caupona —sobre els actuals carrers de la Tapineria o del Comtes— a prendre un got de vi fred i roent. Però, en canvi, és del tot segur que aquelles cauponae no tan sols van formar part del paisatge urbà que van conèixer, sinó que van ser part important de la vida quotidiana d’aquells barcelonins de fa més de 1.600 anys.