En un moment en què les receptes cronometrades al segon dominen xarxes socials, blogs i vídeos de cuina, Maria Antònia Udina, una de les cuineres com Gastrosàvia, ha posat paraules a una sensació que moltes persones reconeixen, però poques saben explicar. En un vídeo publicat al compte oficial de @somgastronomia, la cuinera reflexiona sobre per què no pot dir-li a la seva filla el temps exacte que necessita una recepta per estar a punt. No és falta de precisió ni de coneixement, sinó tot el contrari: és la defensa d'una cuina basada en l'observació, el tacte i l'experiència, heretada de les àvies, on el rellotge mai no va ser el veritable protagonista i on cada plat es construïa escoltant el que demanava el foc i l'aliment.
Maria Antònia Udina: "No puc dir a la meva filla el temps exacte que cal cuinar una recepta"
Maria Antònia explica que quan la seva filla li pregunta quant de temps s'ha de cuinar alguna cosa, la resposta no pot ser un número tancat. Per a ella, cuinar no és una equació matemàtica, sinó un procés viu en el qual intervenen l'ull atent, les mans i la intuïció. Cal mirar com fa bombolles un guisat, tocar una massa per saber si ja ha reposat prou o notar l'aroma que desprèn un sofregit quan és al punt. Aquesta manera d'entendre la cuina xoca amb la mentalitat actual, on busquem respostes ràpides i universals, encara que en realitat no existeixin.
Un dels punts clau de la seva reflexió és que cada cuina és diferent. No tots els focs escalfen igual, ni tots els forns arriben a la temperatura que prometen. Fins i tot dues cuines idèntiques poden comportar-se de manera diferent segons l'ús, la humitat de l'ambient o el tipus de recipient. Per això, donar un temps exacte pot ser enganyós. El que en una casa triga vint minuts, en una altra pot necessitar deu més o menys, i aquest marge només s'aprèn prestant atenció al procés, no al rellotge.
No hi ha dues cuines iguals ni dos forns que assoleixin la temperatura que prometen
També hi ha una diferència generacional molt marcada. Les àvies cuinaven sense receptes escrites, sense bàscules i sense temporitzadors. La seva saviesa es transmetia a través de gestos repetits i sensacions compartides, no d'instruccions exactes. La generació següent, acostumada a seguir passos mil·limetrats, de vegades es frustra quan un plat no surt com esperava, sense adonar-se que la cuina tradicional mai no va ser rígida, sinó flexible i adaptativa.
Maria Antònia Udina defensa que recuperar aquesta mirada és una forma de reconciliar-nos amb la cuina real, la que s'adapta al que tenim al davant. Aprendre a cuinar així implica equivocar-se, provar, corregir i tornar a provar. Significa entendre que un guisat està llest quan la patata es trenca en pressionar-la amb la cullera, que un rostit demana sortir del forn quan fa olor de llar, o que una salsa necessita uns minuts més perquè encara no ha lligat.
El seu missatge no és un rebuig a la modernitat, sinó una invitació a no dependre exclusivament del temps escrit. Les receptes poden orientar-nos, però no substituir l'atenció. En un món que corre de pressa, aquesta forma de cuinar ens recorda que el veritable secret no és en els minuts, sinó en aprendre a escoltar el que passa a la cassola.