Hi ha plats que formen part de l'imaginari culinari català, però que, per diferents raons, han quedat relegats al record o a la cuina més tradicional. Un d'ells són les anques de granota, una preparació que a molts els pot resultar exòtica o fins i tot atrevida, però que en realitat té arrels profundes en la gastronomia popular d'alguns pobles de l'interior i del delta de l'Ebre. En un vídeo publicat per l'entranyable compte d'Instagram de @laiaiaangeleta, veiem a la iaia en un restaurant mentre li serveixen un plat que, per a molts, podria ser impensable... però que per a ella és pura nostàlgia. Li pregunten quant feia que no menjava anques de granota i respon, sense dubtar, que feia tres o quatre anys. Ho diu amb una barreja de sorpresa, tendresa i una mica d'emoció, com si tornés a trobar-se amb un amic perdut.
La iaia Angeleta ensenya el plat català que molts no s'atreveixen a tastar
Quan li pregunten a què s'assembla el seu sabor, la iaia ho té clar: al rap. I és una comparació bastant encertada. Les anques de granota tenen una textura ferma, però delicada, amb un punt gelatinós i un sabor suau que recorda al del peix blanc, especialment si es cuinen bé. No és un aliment que trobis fàcilment al mercat, però en algunes zones rurals de Catalunya encara hi ha restaurants que les serveixen, sobretot si conserven aquesta essència de cuina de l'àvia, sense complexos i sense deixar-se portar per modes gastronòmiques.
En el vídeo, més enllà de l'impacte inicial que pot causar aquest plat, el que brilla és la naturalitat amb què la iaia en parla. No hi ha espectacle ni exageració, només la senzillesa de qui ha viscut moltes coses i sap apreciar els sabors d'abans. I sí, encara que avui dia es vegi com una cosa rara, la veritat és que les anques de granota s'han menjat a Catalunya durant generacions, especialment en zones humides, on era comú capturar-les en rierols, séquies o camps d'arròs.
En zones rurals de Catalunya encara hi ha restaurants que les serveixen
La recepta tradicional és senzilla i deliciosa. Se solen enfarinar lleugerament les anques, es fregeixen en una paella amb oli d'oliva ben calent fins que estan daurades i cruixents, i s'acaben amb un toc d'all i julivert picats. També hi ha variants que les preparen amb una mica de vi blanc o fins i tot amb romesco suau. L'important és que quedin sucoses per dins i amb aquest punt cruixent per fora que les fa tan especials. I si algú encara dubta... que li pregunti a la iaia Angeleta.
Perquè hi ha plats que, més enllà de la seva raresa, ens parlen de qui som, de la nostra terra i de com cuinaven les nostres àvies. I en temps de tant menjar ràpid, recordar sabors així pot ser més revolucionari del que sembla. Si tens l'oportunitat de provar-les alguna vegada, fes-ho sense prejudicis: potser descobreixes un sabor que no esperaves. Com diu la iaia, “el paladar també té memòria”, i mereix que la cuidem.