Comprar tomàquets sembla una de les decisions més senzilles del supermercat o del mercat, però la realitat és que molta gent continua cometent el mateix error a l'hora d'escollir només els més vermells pensant que això és garantia de sabor. Durant anys s’ha associat el color intens amb qualitat i maduració, però cada vegada més cuiners, pagesos i especialistes en productes frescos insisteixen que aquest criteri, per si sol, diu molt menys del que sembla. De fet, és relativament habitual trobar tomàquets espectaculars visualment que després resulten aquosos i amb poc gust. I al revés, ja que alguns dels que menys criden l’atenció acaben sent els que tenen més sabor. El detall que realment acostuma a marcar diferències és un altre i moltes persones ni tan sols hi pensen quan compren.
Escollir un bon tomàquet és més complicat del que sembla
L’olor i el tacte acostumen a donar moltes més pistes
Un dels primers aspectes que acostumen a mirar les persones que coneixen bé el producte és l’olor. Un tomàquet que ha madurat bé i conserva sabor acostuma a tenir aroma abans fins i tot d’obrir-lo. El punt més útil per comprovar-ho és la zona superior, on hi havia el peduncle. Quan s’hi acosta el nas, un bon tomàquet acostuma a tenir una olor vegetal, fresca i recognoscible. Si pràcticament no desprèn aroma, moltes vegades és senyal que el sabor tampoc serà especialment intens. Això no sempre passa, però és una pista que sovint funciona millor que mirar només el color.
L’altre gran indicador és el tacte. Un bon tomàquet no hauria de ser completament dur ni tampoc massa tou. Quan es pressiona lleugerament amb els dits ha de cedir una mica, però mantenint fermesa. Si està massa rígid, probablement encara no ha desenvolupat tot el seu sabor. Si s’enfonsa amb facilitat, és possible que ja estigui massa avançat. També hi ha un detall menys conegut però molt utilitzat: el pes. Quan dos tomàquets tenen una mida semblant, moltes persones expertes acostumen a quedar-se amb el que sembla una mica més pesat. Normalment això indica més contingut intern i millor textura.
El color continua important, però ja no és el rei
La realitat és que avui molts tomàquets es cullen abans del punt òptim perquè aguantin millor el transport i acabin de madurar fora de la planta. Això fa que el color sigui cada vegada menys fiable com a únic criteri. A més, hi ha varietats que naturalment no tenen un vermell uniforme ni una aparença perfecta. Alguns mantenen zones verdes, formes irregulars o tonalitats diferents i, tot i això, poden tenir molt més gust que altres exemplars més espectaculars visualment.
També passa amb la pell. Una brillantor excessiva o una aparença massa uniforme no sempre són una bona notícia. De vegades indiquen varietats seleccionades sobretot perquè durin més temps i no necessàriament perquè siguin més bones.
Així doncs, la pròxima vegada que compris tomàquets potser val la pena mirar una mica menys el color i dedicar uns segons més a observar-los, notar-ne el pes i comprovar si fan olor. Perquè moltes vegades el millor tomàquet no és el que sembla més perfecte, sinó el que encara conserva senyals que realment ha madurat com toca.