Parlar de Romania i de la seva gastronomia sense aturar-se en la sopa seria com intentar entendre Itàlia sense pasta o Espanya sense pa. Allà, la ciorbă no és un simple primer plat ni un recurs per a entrar en calor, sinó una peça central de la identitat culinària del país, un costum diari que travessa estacions, generacions i classes socials. En un territori marcat per hivernades llargues, canvis històrics profunds i una cuina construïda des de la necessitat i la imaginació, la sopa es va convertir en refugi, aliment i tradició. No importa si fa fred o calor: a Romania sempre hi ha espai per una ciorbă fumejant, àcida, reconfortant i sorprenentment complexa.
La fascinant cultura de la sopa a Romania
El terme ciorbă engloba un univers amplíssim de sopes que comparteixen una característica essencial: el seu lleuger punt àcid, aconseguit gràcies a l'ús de borș, un fermentat de segó de blat que defineix la seva personalitat. A partir d'aquí, tot són variacions, creativitat i adaptació al territori. Aigua, verdures, tubercles i proteïnes animals es combinen de mil maneres diferents, donant lloc a receptes que poden ser pageses o sofisticades, humils o contundents, però sempre profundament saboroses. En moltes ocasions s'hi afegeix nata agra, que aporta untuositat i equilibra l'acidesa, i no és estrany que algun cuiner incorpori un rajolí de țuică, l'aiguardent tradicional, com a gest aromàtic.
L'origen d'aquestes sopes es perd en el temps. Hi ha teories que situen els seus antecedents fa milers d'anys, quan les primeres comunitats ja cuinaven brous en recipients rudimentaris. El que sí que està documentat és que durant l'Edat Mitjana la ciorbă va ser un aliment clau per pal·liar l'escassetat, i que al Renaixement es va consolidar com a plat principal, multiplicant ingredients i versions. Des de llavors, la seva presència no ha fet més que créixer fins a convertir-se en una autèntica institució nacional.
Des del Renaixement, ha passat a convertir-se en institució nacional
Avui, la ciorbă és a tot arreu: a cases, restaurants, menús del dia i fins i tot locals de menjar ràpid especialitzats, on enormes recipients metàl·lics exhibeixen una dotzena de varietats llestes per servir. Sempre arriba acompanyada de pa, d'un bitxo fresc que desperta el paladar i, de vegades, d'embotits o ceba crua. I tot això a preus sorprenentment baixos, cosa que reforça el seu paper com a menjar quotidià i democràtic.
Entre les més conegudes destaquen la ciorbă de burtă, feta amb tripa de vedella i famosa per la seva fama antiresaca; la ciorbă de perişoare, amb mandonguilles i verdures; la rădăuțeană, suau i cremosa; o la fasole cu afumătură, amb mongetes i porc fumat, profundament reconfortant. Però la llista és gairebé infinita i cada regió, cada família, té la seva versió.
La ciorbă no és només sopa: és memòria, caliu i caràcter. Un plat que explica millor que molts llibres per què, quan arriba el fred o quan simplement ve de gust menjar bé, a Romania no es diu “vull una sopa”, sinó “vull una ciorbă”.