El pollastre rostit de tota la vida és un d'aquells plats que semblen senzills, però que amaguen una tècnica i una sensibilitat que només s'aprenen amb el temps. Així ho explica la cuinera catalana Maria Muñoz en un vídeo compartit a Facebook, on reivindica la cuina feta sense presses, amb afecte i amb memòria. Per a ella, el secret no rau a afegir ingredients sofisticats ni a complicar el procés, sinó a entendre el ritme del foc i a respectar cada pas. El rostit, diu, no es pot forçar: necessita temps, atenció i petits gestos que marquen la diferència entre un pollastre correcte i un que fa olor de diumenge, de casa i de cuina de veritat.
Una cuinera catalana explica els secrets del pollastre rostit
Segons explica, el primer pas és daurar el pollastre a poc a poc, sense accelerar el procés. La carn s'ha d'anar fent de manera uniforme, deixant que deixi anar sucs i s'impregni de l'oli, girant-la amb cura i evitant que es cremi. Quan el pollastre ja està a mig fer, és el moment d'incorporar les verdures, que no han d'entrar abans per no esguerrar-se. Aquí apareix la base clàssica del rostit català: ceba, tomàquet, all, llorer, bitxo, timó i porro, tots ells afegits amb calma i sense remenar en excés, deixant que es confitin lentament i perfumin la carn.
És en aquest punt quan Maria Muñoz insisteix en un dels gestos clau de la recepta. Arriba el torn del vi ranci, i no de qualsevol vi. “Un bon got de vi ranci li dona el sabor”, remarca amb contundència, assenyalant que és aquest ingredient el que aporta profunditat, caràcter i aquest punt inconfusible que distingeix un rostit memorable. L’alcohol es deixa evaporar amb paciència, integrant-se amb els sucs del pollastre i les verdures, abans d’afegir una mica d’aigua, només la justa perquè la cocció continuï sense assecar-se.
"Un bon got de vi ranci li dóna el sabor"
A mesura que el plat avança, la cuinera proposa un gir que eleva el resultat final. Quan el pollastre ja és tendre, es retiren les verdures i es trituren fins a obtenir una salsa fina i lligada, que tornarà a la paella més endavant. Mentrestant, en el mateix recipient se saltegen bolets de temporada, els que es tinguin a mà segons l'època de l'any, aprofitant el fons de cocció i el sabor acumulat. Els bolets es dauren bé, absorbeixen els sucs i aporten textura i aroma al conjunt.
Finalment, s'hi reincorpora la salsa triturada i el pollastre, integrant-ho tot amb suavitat perquè els sabors es fonin. El resultat és un plat melós, profund i ple de matisos, on cada ingredient té sentit i res no hi sobra. Un pollastre rostit que demostra que la cuina tradicional catalana no necessita artificis, només temps, bons productes i aquell got de vi ranc que, com recorda Maria Muñoz, és la veritable ànima del plat.