Un grapat de fideus, alls, julivert i una picada de fruita seca poden resoldre un dinar sense necessitat de preparar un brou ni passar hores davant dels fogons. Aquesta recepta de fideus amb salsa, presentada com una recuperació dels receptaris catalans del segle XIX, proposa una combinació ben senzilla: fer una base aromàtica, donar cos al líquid amb pinyons i acabar la cocció amb espècies i pell de llimona. El resultat és un plat de cullera que aprofita ingredients habituals del rebost i que permet entendre fins a quin punt una bona picada pot transformar una cassola.
Un plat típic de la nostra cuina de tota la vida
Una salsa que comença amb all, julivert i pinyons
La preparació arrenca amb un raig d’oli d’oliva verge extra en una cassola. S’hi incorporen els alls picats i un bon manat de julivert, també trinxat, i es couen suaument perquè deixin anar l’aroma. Convé mantenir el foc moderat i remenar: l’all es crema de pressa i podria donar un gust amarg a tota la preparació. Aquí interessa una base perfumada, sense arribar a torrar-la excessivament.
Mentrestant, es prepara la picada al morter. Només cal aixafar els pinyons amb un pessic de sal fins a obtenir una pasta irregular, amb la fruita seca ben esmicolada. També es poden fer servir ametlles, tal com admet aquesta versió. La picada s’afegeix al sofregit i es remena durant un minut perquè s’integri amb l’oli, l’all i el julivert.
A continuació, s’hi aboca l’aigua progressivament, tot remenant per desfer la picada i repartir-la pel líquid. Aquest gest ajuda a evitar que quedin grumolls concentrats al fons. La salsa encara ha de ser lleugera, perquè els fideus absorbiran una part de l’aigua durant la cocció. Per això, és pràctic tenir-ne una mica més de calenta a mà per ajustar la cassola si queda massa seca.
El detall de la llimona que dona personalitat als fideus
Quan el líquid comença a bullir, s’hi incorporen els fideus i la sal. També és el moment d’afegir-hi les espècies: un pessic de pebre, canyella o nou moscada, segons el gust de cadascú. No cal posar-les totes. Triar-ne una i començar amb poca quantitat permet mantenir l’equilibri amb el julivert i la fruita seca, sense que cap aroma s’imposi sobre la resta.
La pell de llimona completa aquesta combinació. Se n’afegeix un tros petit, ben rentat i procurant retirar-ne la part blanca, que pot resultar amarga. Durant la cocció deixa una aroma cítrica que aporta frescor al conjunt. Es tracta d’utilitzar la pell per perfumar la salsa; no cal esprémer-hi suc. Abans de servir, es pot retirar fàcilment de la cassola.
Finalment, només queda coure els fideus el temps que indiqui el paquet, vigilant la quantitat de líquid i remenant amb suavitat. La salsa anirà agafant cos gràcies a la picada i al midó de la pasta. Convé apagar el foc quan els fideus estiguin al punt i encara conservin una mica de suc, perquè continuaran absorbint-ne. Així doncs, és un plat per portar directament a taula i menjar acabat de fer.