Palma, any 1375. Fa 650 anys. El cartògraf jueu mallorquí Abraham Cresques completava la seva particular obra cimera: un mapamundi que passaria a la història com l’Atles Català i que seria una de les primeres i més precises representacions del planeta. L’Atles Català d’Abraham Cresques, que actualment es conserva a la Biblioteca Nacional de França, conté una gran quantitat de detalls. Un dels més destacats és el dibuix d’una embarcació que navega per les costes de Riu d’Or (actual Sàhara Occidental). Aquella coca enarbora una senyera catalana i és la de l’armador mallorquí Jaume Ferrer, que va solcar aquelles aigües poc després de l’obertura a la navegació de l’Estret de Gibraltar.
Això menjaven els mariners catalans medievals
Aquelles embarcacions podien passar diversos dies a alta mar. En les travessies noliejades (rutes comercials mediterrànies) l’avituallament d’aliments i d’aigua no representava un gran problema. Però, a partir del segle XIV, quan les Galeres de Catalunya obren l’Estret de Gibraltar a la navegació de les potències cristianes (tancat des que el 711 els àrabs havien iniciat la conquesta de la península); es multipliquen els viatges comercials cap a Flandes i Anglaterra; i els viatges exploratoris cap a l’Àfrica atlàntica. S’imposa la navegació d’altura —de llargs recorreguts en alta mar i que limita l’avituallament en ruta— i la previsió d’aliments esdevé una prioritat. Quin era l’aliment a bord dels mariners catalans medievals?
El món naval medieval estava dominat per dos tipus d’embarcacions: la galera, que s’utilitzava per a operacions militars; i la coca, que tenia era la nau mercantil per excel·lència. I per a travessies mes curtes, la fusta. A la coca —a diferència de la galera— la tripulació s’enrolava voluntàriament a canvi d’una remuneració. I, en funció de la mida de la nau, la tripulació podia ser de dues a sis o set dotzenes d’homes. Per a viatges exploratoris cap a mars desconeguts —com el de Jaume Ferrer—; i amb una nau de dimensions limitades (l’eslora d’una coca de tres pals podia ser d’uns trenta metres); l’estiba i el rebost d’aliments i líquids a bord esdevenia una tasca d’una gran complexitat.
Quins aliments s’estibaven abans d’iniciar un viatge?
L’aliment més característic del món naval medieval és el bescuit de mar. Aquest aliment era una massa de farina de blat, pastada amb poca aigua, fermentada amb poques hores i cuita dos cops. I d’aquí ve el nom: en origen bis-coctus, que, en llatí, significaria “dues coccions”. El nom del producte ja ens aporta una dada important: el bescuit de mar ja existia a l’època del Baix Imperi romà (segles III a V) i ja estava relacionat amb l’alimentació de la marineria. I ens diu, també, que la passaven dos cops pel forn —la segona amb una cocció especialment lenta— amb un propòsit evident: convertir aquella massa cuita, similar al pa, en un aliment especialment durador en el temps.
La documentació de l’època; per exemple, els llibres de nolis catalans (els contractes de transport marítim entre un productor-exportador i un armador) afirmen que el bescuit de mar, tenia una vida d’uns dos anys abans no iniciava el procés de putrefacció. Fins i tot, les mateixes fonts afirmen que aquell aliment, si es mantenia en un indret especialment adequat per a la conservació, podia durar molt més. Algunes fonts otomanes del segle XIX —que cal prendre amb precaució— afirmen que uns bescuits venecians que havien quedat abandonats en un rebost de l’illa de Càndia (al Mar Egeu) el 1669; s’haurien conservat en bon estat durant més d’un segle i mig; i el 1821 encara eren comestibles.
El bescuit de mar, que en alguns documents medievals catalans apareix com a “panis nauticus” (pa nàutic) era un producte molt dur i de color marró. Generalment, era una làmina rectangular de mig pam de llarg i mig pam d’ample i un dit de grossor. Les fonts documentals catalanes revelen que, per a ingerir-lo, se l’havia de remullar, prèviament, amb aigua que podia ser escalfada (amb el petit forn a bord) o no. I, si hi afegim el fet que la salut dental de la societat de l’època era dolenta; per la qual cosa el procés de masticació devia ser dificultós o, fins i tot, dolorós; podem entendre el perquè aquestes mateixes fonts afirmaven que el bescuit tenia certa similitud amb les pedres.
Què es menjava i què es bevia a bord?
El bescuit no era l’únic aliment a bord. El peix assecat va ser, progressivament, substituït pel peix salat (se’n produïa més i era més fàcil d’aconseguir). L’Anglaterra dels segles XIV i XV és un dels grans productors europeus de peix salat; i l’obertura a la navegació de Gibraltar i la progressiva demanada d’aquest aliment entre els armadors catalans, es fa palès en l’increment d’importacions de peix salat des d’Anglaterra. A principis del segle XV, després del viatge de Jaume Ferrer a Riu d’Or (1346), però abans de la navegació de Joanot Boscà al golf de Guinea (1480)—; els armadors catalans Viastrosa exporten milers de sacs de fruits secs a Anglaterra i importen milers de barrils de peix salat a Catalunya.
L’armador era el responsable de l’adquisició dels aliments de la tripulació i el que havia d'assumir el seu cost. En els documents de nolis (de transports marítims) queda molt ben reflectit. Però, a bord, hi havia una figura que era el responsable de la conservació i del repartiment dels aliments i dels líquids potables; i, si la navegació es complicava (una tempesta allunyava la nau de la ruta); podia esdevenir, també, l’impopular responsable de retallar les racions. Aquest personatge era el Mestre Racioner o Racional i, generalment, combinava aquesta responsabilitat, amb la de primer oficial a bord (segona autoritat del vaixell després de l’armador; que, generalment, feia les funcions de capità).
L'aigua potable era l’element més preuat a bord. La vida de la tripulació depenia d’un càlcul correcte: l’estiba d’aigua abans de salpar, per part de l’armador; i l’administració del líquid element, per part del Mestre Racioner, durant la navegació. Però no tot el líquid potable a bord era aigua. Al rebost hi havia vi, però s’administrava al marge dels àpats; per què se l’havia elevat a la categoria d’element de gratificació. El vi corria a bord, per exemple, quan la tripulació efectuava la tasca diària amb èxit. No obstant això, és important destacar que, en aquella època encara no es controlava el procés de fermentació; i el vi a bord era tan roent, que s’havia de barrejar amb aigua salada del mar per a fer-lo bevible.