Si realment som el que mengem, analitzar l'alimentació a l'edat mitjana a la Península Ibèrica, més que en una “Espanya” unificada, inexistent fins a finals del segle XV, és una forma directa d'entendre com vivien la majoria dels seus habitants. Entre els segles V i XV, el menjar no era una qüestió d'elecció personal ni de tendències, sinó de supervivència, collites i clima. L'economia era essencialment agrària i prop del 80% de la població era pagesa, cosa que implicava una dependència gairebé absoluta del que donava la terra. Les sequeres, les gelades o les plagues podien arruïnar les collites i provocar fams devastadores. Es vivia pendent del cel per motius religiosos, però també per pura necessitat agrícola. Només una minoria privilegiada podia permetre's excedents o banquets sumptuosos; per a la resta, la dieta era monòtona, basada en farina i cereal, amb una presència molt limitada de proteïna animal.
Edat Mitjana a Espanya: molta farina, molt poca proteïna
La base indiscutible de l'alimentació medieval eren els cereals com blat, sègol, civada o mill, amb els quals s'elaboraven els productes essencials del dia a dia: pa i farinetes. Convé recordar que aliments avui omnipresents com la patata, el tomàquet, el blat de moro o el pebrot no existien encara a Europa, ja que van arribar després del descobriment d'Amèrica. L'arròs, per la seva banda, es va introduir progressivament a través d'Al-Àndalus. Així, la dieta quotidiana girava al voltant de masses, sopes espesses i preparacions de gra cuit. Molts pagesos treballaven de sol a sol i menjaven una o dues vegades al dia, amb petits àpats durant la jornada.
Les fruites i verdures completaven el panorama: pomes, peres i figues eren habituals, juntament amb productes com alls, naps, cols o porros. La proteïna animal era escassa per a la majoria. La carn era un luxe reservat a festivitats o a aquells que tenien recursos. Quan apareixia a la taula popular, solia ser pollastre o porc; en l'aristocràcia, en canvi, podien trobar-se peces de caça com cérvol o senglar, i fins i tot aus més exclusives com oca o cigne. El contrast entre classes era evident: mentre els nobles organitzaven banquets opulents amb abundància de carn i personal de servei, els pagesos recorrien a preparacions senzilles i, en ocasions, a salses intenses per dissimular aliments en mal estat.
La carn era un luxe reservat a festivitats o als qui tenien recursos
La beguda habitual era vi o cervesa lleugera, ja que l'aigua no sempre era segura. Diversos estudis acadèmics, com els realitzats per investigadors de la Universidad de Alcalá, han analitzat textos medievals per entendre no només què es menjava, sinó també com es menjava, desmuntant el mite d'una societat sense normes a taula. Així mateix, investigacions arqueològiques de la Universitat de Bristol sobre restes òssies i ceràmiques medievals a Anglaterra han confirmat que el gra era l'eix de la dieta pagesa, acompanyat de verdures, greixos i una mica de formatge, un patró comparable al de bona part d'Europa occidental.
La imatge que emergeix és clara: una alimentació marcada per l'escassetat estructural de proteïnes animals, el predomini aclaparador de la farina i una profunda dependència de la terra. Menjar a l'Edat Mitjana no era una experiència gourmet, sinó un exercici constant d'adaptació a l'entorn i a la jerarquia social.