Hi ha plats que confonen pel seu nom i sorprenen per la seva història, i pocs exemples són tan deliciosament enganyosos com la torronada, un tresor gastronòmic del Maresme que, malgrat el que molts podrien pensar, no té res a veure amb el torró nadalenc ni amb els dolços que omplen les taules al desembre. Ho explica de forma molt clara el compte d’Instagram @cuinetes_i_cosetes, on es reivindica aquest plat del segle XIX que ha acompanyat generacions de veïns de Vilassar de Mar i que troba la seva ànima en un ingredient tan humil com imprescindible: el cigró. En una època on el rebost era limitat i cada producte s’espremia al màxim, aquest humil llegum marcava el ritme de molts àpats diaris, esdevenint la base d’una recepta nascuda a la cuina marinera i profundament lligada a la vida dura dels qui passaven llargues hores al mar.

La torronada, el deliciós plat del Maresme

La torronada, malgrat el seu nom evocador, és una preparació salada que combina tradició, enginy i aprofitament. El seu caràcter mariner no impedeix que en les seves versions més clàssiques apareguin ingredients de terra ferma com la botifarra negra o la cansalada, productes econòmics i fàcils de conservar que aportaven sabor, greix i energia a un plat pensat per alimentar els treballadors durant jornades interminables. De la mateixa manera, quan la sort acompanyava i el mar era generós, la recepta admetia peix de platja, tal com ocorria en moltes cuines de la costa catalana, on la disponibilitat marcava sempre la creativitat culinària.

Garbanzos naturales / Foto: Unsplash
Cigrons naturals / Foto: Unsplash

Una de les grans virtuts de la torronada era la seva capacitat de mantenir-se en bon estat durant força temps, quelcom essencial en una època en què els mariners necessitaven menjars resistents, reconfortants i que no s'espatllessin fàcilment. El procés començava bullint els cigrons juntament amb un os de pernil, que impregnava el brou d'un sabor profund, i a partir d'aquí entrava en joc la destresa de qui el preparava: els cigrons es mullaven fins a formar una pasta rústica, mentre que la cansalada o la botifarra se saltejaven per alliberar els seus aromes més intensos. La màgia arribava en barrejar-ho tot a la paella, donant-li unes voltes ràpides fins que adquiria aquell to torrat que és precisament el que dona nom al plat, com si es tractés d'un encreuament entre un trinxat tradicional i una reinterpretació marinera.

 

 

Els cigrons es trituraven fins a formar una pasta rústica

Aquell acabat cruixent, que recorda lleugerament al daurat del torró, és segurament el culpable de la confusió que genera el seu nom, però també és la clau de la seva personalitat única. La torronada és un exemple perfecte de com la cuina popular aconsegueix transformar ingredients assequibles en mossegades plenes de memòria, sabor i autenticitat. I encara que no sigui el que sembla, és exactament el que molts busquen: una recepta que explica històries a cada cullerada.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!