La pressió del castellà sobre el català no només es manifesta en la incorporació de paraules d'una llengua a l'altra, sinó també en la pèrdua de recursos lingüístics propis. Cada vegada és més habitual abandonar expressions genuïnes i substituir-les per construccions que reprodueixen els usos del castellà. Una tendència que empobreix la precisió i la riquesa de la llengua catalana i que posa en risc alguns mots que no tenen una equivalència exacta en l'idioma veí.
Expressions que no tenen equivalent
Hi ha nombroses paraules catalanes que són difícils de traduir directament al castellà. Una és avenir-se, un verb que pot significar accedir a una proposta, acceptar una situació, mantenir una bona relació, harmonitzar o posar-se d'acord. També permet construir l'expressió no saber-se'n avenir, que significa estranyar-se d'alguna cosa.
Un altre cas és caldre, un verb especialment versàtil que serveix per expressar necessitat, obligació o conveniència. Expressions com cal que vinguis, cal reconèixer que no és lògic o no cal dir res més mostren la varietat d'usos que té. Substituir-lo sistemàticament per és necessari o fer falta pot fer desaparèixer aquests matisos. També destaca deler, que pot expressar passió, afany, avidesa, insistència, entusiasme o desig. D'aquest mot deriven formes com delir-se, delejar i delerós.
La interjecció déu-n'hi-do és un altre exemple de difícil traducció. Pot expressar sorpresa, admiració o exageració, segons el context. No és el mateix dir déu-n'hi-do, quina casa!, que déu-n'hi-do, quin fred!
Mots que perdem per influència del castellà
La llista també inclou esquinçar, que és més precís que trencar quan parlem de paper, roba o pell. Segons el territori, també es fan servir estripar o esgarrar. Igualment, feinada és una paraula que convé preservar davant expressions com munt de feina, un calc del castellà. Un altre recurs genuí és pas, una partícula que reforça les oracions negatives: No ho acceptem pas o No has vingut pas. Tot i que ha perdut presència en alguns territoris, continua viva en altres zones del domini lingüístic.
També cal reivindicar plegar, que pot significar deixar una feina, interrompre una activitat o acabar la jornada laboral. A més, rai és un intensificador molt característic que permet expressar alleujament o relativitzar una situació, com en això rai!, o demà rai, que farem festa. Finalment, trencadissa descriu tant el soroll d'objectes que es trenquen com l'escampall de fragments o una ruptura figurada.
La reivindicació d'aquests mots va més enllà d'una qüestió de vocabulari. La llengua catalana té recursos propis que cal conservar i utilitzar. La idea és clara: cada llengua té la seva manera d'expressar-se i no n'ha de prendre cap altra com a model. Com diu la dita, "Cada terra fa sa guerra".