Hi ha una quantitat de decisions logístiques que s'han de prendre abans d'una primera cita que ningú no hauria d'haver de gestionar mentre intenta semblar una persona interessant. Primer, decidir on anar. Una copa? Un cafè? Sopar directament? I si la cosa va bé, després què? Un segon bar? Un passeig? Una altra copa en un lloc amb una il·luminació més favorable? Quedar per prendre alguna cosa és, en realitat, una petita operació de planificació urbana i sentimental.
Qui més qui menys, ha tingut alguna primera cita per prendre una cervesa i un vinet i veure què passa. Es fa difícil quedar directament per menjar alguna cosa. A banda, és clar, de les dificultats tècniques per triar algun lloc on fer-ho. Normalment, no es vol perdre la decència el primer dia, per tant, s'evitarien restaurants d'operativa complicada, com, per exemple, un ramen que té certa complexitat per ser menjat, un burrito, un kebab, una hamburguesa completa o en general, qualsevol cosa que pugui regalimar.
Un cop superada la fase inicial i la segona, que seria triar entre el reducte d'aliments "sexis" per una cita, arriba (l'altre) problema de veritat. I aquest el descobreixes quan entres al local i veus el mobiliari. Hi ha els tamborets alts que semblen dissenyats per posar a prova la dignitat humana. Pujar-hi ja és una activitat en si mateixa, però intentar mantenir una conversa interessant mentre tens els peus penjant i busques una postura que no et faci semblar un nen esperant que li portin el berenar és directament un repte. Després hi ha les taules que són bidons, és igual si són metàl·lics o de fusta, que obliguen a una separació forçada entre dues persones. Impossible acostar-se. Impossible fer qualsevol mena de moviment, sense el perill d'acabar desnucat o curt, si no ets manyós amb el càlcul mental. Has de projectar la veu, estirar el braç per arribar a l'altra copa i fer una mena de moviment de remador cada vegada que vols acostar-te una mica. No hi ha seducció que sobrevisqui fàcilment a una mala ergonomia.
Les taules també tenen les seves categories. Les massa petites, que converteixen qualsevol moviment en un contacte físic accidental; les massa grans, que semblen pensades per a una reunió de creditors —i recorden la trobada i la taula de dimensions excepcionals entre Putin i Macron—; i les rodones, que de vegades et deixen sense saber on posar les cames. Seure de costat tampoc no és una solució universal: pots acabar parlant amb algú que tens al costat sense saber si mirar-lo als ulls o continuar observant el got. No saps si el contacte és buscat o accidental. Una inacció que t'acompanya permanentment, igual que els nervis, que et fan estar tens com si fossis un pal d'escombra.
I després hi ha la llum. Aquella llum groguenca, de tungstè, que recorda l'andana d'una estació de tren i que et fa dubtar de si has quedat per tenir una cita o per esperar un regional amb retard. Hi ha locals que semblen haver renunciat completament a la possibilitat que dues persones s'agradin. D'altres, en canvi, tenen una llum tan tènue —o foscor, directament— que no saps si l'altra persona t'està somrient, vol fugir de tu o simplement intenta llegir la carta.
Potser per això dediquem tanta energia a escollir bars. No busquem només un lloc on beure alguna cosa, sinó un espai que ens ajudi a estar còmodes, a parlar, a mirar-nos i, si hi ha sort, a escurçar una mica la distància —s'ha de reconèixer que en aquests casos, cal moltíssima sort per superar tants obstacles. Sovint, el que hi ha darrere d'una taula que et separa d'una cita és el desig d'acostar-se i de comprovar que l'altre sent les mateixes ganes que tu sents d'estar tan a prop. Però sovint, és una incògnita complexa com una equació de tercer grau.
Al final, una primera cita és també una negociació amb l'espai. Voldries que la persona s'acostés una mica, però no massa; tenir prou llum per veure-la, però no tanta per sentir-te en un interrogatori; una taula on deixar la copa, però no un bidó industrial entre l'altre i tu. Potser no podem controlar si hi haurà química, si ens tornarem a veure o si ens agradarem de la mateixa manera. Tanmateix, un prec: fora les taules dels nostres barris (excepte quan siguin estrictament necessàries).