No tothom es deixa abraçar. I no tothom ho fa amb la mateixa naturalitat. Potser has conegut una persona que es posa tensa quan algú l’envolta amb els braços, o que evita aquest tipus de contacte, fins i tot en situacions quan semblaria gairebé obligat. I no és perquè sigui fred, o maleducat, o distant. Segons explica la revista Time, aquest rebuig a ser abraçat sovint respon a experiències primerenques, diferències culturals o fins i tot qüestions biològiques. La psicologia té algunes respostes que poden ajudar-nos a entendre millor aquesta actitud.
🤳 Penges fotos durant les vacances o mires les dels altres? Això significa segons la psicologia
Una marca de la infància
Hi ha un estudi publicat a Comprehensive Psychology, que mostra com el fet d’haver rebut afecte físic durant la infància —abraçades, carícies, aquella mena de proximitat corporal tranquil·la i natural— fa que, d’adults, les persones siguin més receptives al tacte. Si això ha faltat, el cos pot interpretar una abraçada com una intrusió, no com una mostra d’afecte. I això passa sense que la persona ho racionalitzi. Senzillament, el seu cos no ho espera. Ni ho demana.
També el cos hi té molt a dir: oxitocina i nervi vagus. La doctora Darcia Narvaez, de la Universitat de Notre Dame, ha estudiat com la manca de contacte físic durant la infància pot afectar literalment la manera com es construeix el cervell i el sistema nerviós. Un exemple fort: nens que van créixer en orfenats a Romania durant els anys 80 i 90, sense contacte emocional ni físic gairebé, no generaven les respostes habituals d’oxitocina davant interaccions afectuoses. El seu sistema d’afecte no s’havia pogut formar amb normalitat. Com si el “cablejat” emocional no hagués rebut prou senyals per saber com funcionar.
A vegades el cervell no processa el tacte com a “social”
Hi ha un estudi de la Universitat Yale que se centra en com algunes persones amb trets autistes reben el contacte físic. Van descobrir que el seu cervell no activa les mateixes zones socials quan senten una carícia suau, com si no hi hagués la mateixa lectura emocional darrere del tacte. Això explica, en part, per què algunes persones poden rebutjar el contacte sense que hi hagi cap rebuig emocional real al darrere.
Pot ser una qüestió cultural
Hi ha cultures que abracen molt, d’altres que ho fan poc o gens. L’any 2010, el Greater Good Science Center de la Universitat de Berkeley va analitzar com variava la disposició al contacte físic segons el país. França i Puerto Rico, per exemple, tenen una cultura del tacte molt més viva i natural que els Estats Units o el Regne Unit. I això marca. Una persona que ha crescut en un entorn on no es toca gaire no se sentirà còmoda quan algú se li abraona, encara que sigui per celebrar una bona notícia.
Això vol dir que el grau d’acceptació d’una abraçada pot dependre tant del país d’origen com del context cultural on s’ha crescut. I cal tenir-ho molt present: allò que per a uns és una mostra d’afecte, per a altres pot ser una transgressió.
No obliguis a abraçar
L’abraçada, per molta càrrega simbòlica que tingui, no és una necessitat universal. És una forma concreta de mostrar afecte. Però no és l’única. I potser no és la millor per tothom. Hi ha qui estima millor amb paraules, amb espais compartits, amb silencis, o amb presència constant però no invasiva. I no passa res.
El més important és no interpretar el rebuig d’una abraçada com una negativa emocional. Sovint és un límit físic, no una distància sentimental. I respectar aquest límit pot ser, paradoxalment, la forma més sincera d’estimar. En lloc d’insistir que algú ens deixi abraçar-lo, hauríem de preguntar-nos què necessita per sentir-se segur. I això, potser, és la forma més profunda d’abraçada que hi ha. Com podem ser més respectuosos?
- No pressuposis res. No tothom vol ser tocat, encara que l’afecte sigui sincer.
- Pregunta o observa. El llenguatge corporal sol donar pistes molt clares.
- Ofereix alternatives. Un somriure càlid, unes paraules amables o un gest de complicitat poden tenir tant o més valor que una abraçada inesperada.