Quevedo ha parlat sense embuts sobre el preu psicològic que va pagar després de convertir-se en una estrella mundial. L'artista grancanari, de 24 anys, reconeix que les crítiques van deixar de semblar-li opinions i van començar a afectar la seva vida. Els comentaris sobre la seva música, el seu cos, la seva manera de vestir i el seu entorn van acabar travessant una barrera que creia tenir controlada.
"Per moments m'han destrossat la vida", va confessar a El sentido de la birra. La frase resumeix l'impacte d'una exposició sobtada que va arribar quan amb prou feines tenia vint anys. En poc temps va passar d'intentar viure de les seves cançons a ocupar llistes, omplir recintes i convertir-se en objecte d'anàlisi permanent. L'èxit va avançar més ràpid que la seva capacitat per assimilar-lo, sense saber com gestionar-lo encara.
Les crítiques van deixar de referir-se només a la seva música
Quevedo explica que una cosa és rebre opinions sobre una cançó i una altra molt diferent suportar atacs continus contra la persona. Quan els comentaris qüestionen el físic, la personalitat, els amics o la família, l'artista ja no pot separar-los de la feina. Cada publicació obre una porta a desconeguts capaços de jutjar aspectes íntims sense conèixer la seva realitat.
La pressió va acabar manifestant-se físicament. El cantant ha explicat que patia ansietat, dormia poc i emmalaltia amb freqüència. També va arribar a preguntar-se si seguia triant la seva vida o simplement responia a una agenda construïda per l'èxit. En el moment de major creixement professional va decidir aturar-se, allunyar-se de l'exposició i recuperar la seva quotidianitat.
Aturar-se també va ser una forma de protegir-se
Durant aquell període va reconèixer haver travessat una depressió i tenir dificultats per aixecar-se del llit o trobar motivació. No va buscar ajuda psicològica llavors, cosa que avui relata amb una honestedat inusual. El seu testimoni mostra que disposar de diners, reconeixement i oportunitats no protegeix davant el patiment emocional ni converteix les crítiques en una cosa innòcua.
Ara intenta relacionar-se d'una altra manera amb la fama, mantenir a prop els seus amics i recuperar decisions que li recorden qui era abans de l'èxit. Quevedo no demana que desaparegui la crítica artística, sinó que s'entengui la diferència entre valorar una obra i destruir qui la crea. Darrere del personatge públic hi ha una persona jove, vulnerable i exposada. Parlar-ho converteix la seva experiència en una advertència: la popularitat pot complir un somni i, al mateix temps, deteriorar la vida de qui no troba espai per protegir-se.