Marc Ribas va descobrir aviat que volia construir un cos fort. Molt abans de convertir-se en cuiner i presentador, es quedava fascinat veient en televisió personatges que representaven una força gairebé impossible. Tarzan va ser un dels primers, pel físic de Johnny Weissmuller, però després van arribar Conan i Rambo. Aquelles imatges van alimentar una obsessió infantil que es va convertir en una disciplina per a tota la vida.
Amb tretze anys va decidir que estava preparat per començar a entrenar amb peses. Es va presentar en un gimnàs per començar, però allà li van tancar la porta. Li van explicar que era massa jove i que hauria d'esperar fins a complir els setze. Ribas no va oblidar aquella resposta, ja que tres anys després va tornar amb la mateixa idea i va començar a entrenar-se seriosament.
Tarzan, Conan i Rambo van ser les seves primeres referències
El que va començar com el desig d'assemblar-se als seus herois va acabar convertint-se en una cosa més profunda. Ribas va entendre l'entrenament com una forma de constància, control i superació personal. Ja no es tractava únicament de guanyar múscul o reproduir el físic que veia a les pel·lícules. El gimnàs va començar a formar part de la seva rutina i de la seva manera d'ordenar la jornada.
Amb els anys, aquella afició el va portar al culturisme competitiu. No obstant això, la seva relació amb les peses no va quedar limitada als escenaris o a l'estètica. Per a Ribas, entrenar-se va acabar sent una necessitat física i mental, un espai al qual intenta tornar quan la feina li deixa poc marge. La fascinació infantil es va transformar així en un hàbit construït mitjançant disciplina.
Va tornar al gimnàs exactament quan va poder
Ribas també ha defensat que la musculació i el creixement ossi no s'han de confondre, encara que l'entrenament en adolescents ha d'adaptar-se sempre a l'edat, la tècnica i la supervisió adequada. El seu record d'aquell gimnàs reflecteix una altra època, quan la resposta habitual davant un menor interessat en les peses era prohibir-li entrar fins que tingués uns anys més.
La història explica una part recognoscible de la seva personalitat adulta. Darrere del cuiner d'aparença forta existeix un nen que mirava Tarzan i pensava que volia assemblar-se a ell. Als tretze va intentar començar i va haver d'acceptar un no; als setze va tornar. Aquesta espera no va apagar l'afició, sinó que la va consolidar. Dècades després, Ribas continua entrenant-se i vinculant l'exercici amb la disciplina, demostrant que algunes passions adultes comencen amb referències simples: una pel·lícula, un heroi i el desig infantil d'arribar a ser com ell.