La relació entre Lamine Yamal i Mounir Nasraoui no respon al model tradicional. L'escassa diferència d'edat ha creat una connexió propera. Comparteixen gustos i bromes. El futbolista reconeix que, a més de veure'l com a pare, hi troba algú amb qui pot comportar-se com un amic.
"Com que és jove, també el considero un amic", va explicar Lamine al programa Sense ficció de TV3. Tots dos es veuen cada dia i comparteixen partides de PlayStation. Són moments senzills, allunyats del soroll que acompanya el jugador. Allà no hi ha focus, entrevistes ni pressió esportiva.
Aquesta complicitat va néixer dins d'una història familiar complicada. Mounir tenia 21 anys quan va néixer Lamine. Juntament amb Sheila Ebana, va haver de compaginar la criança amb feines i dificultats econòmiques. Amb prou feines havia començat a construir el seu futur quan ja havia de prendre decisions importants per oferir oportunitats al seu fill.
Mounir Nasraoui, de vegades més amic que pare de Lamine Yamal
Lamine ha explicat fins on va arribar aquell esforç. En una conversa amb Manu Carreño a El Larguero de la Cadena SER, va recordar que el seu pare va haver de buscar-se la vida i recollir coses del carrer per portar menjar a casa. Per a ell, aquella situació representa la pressió de veritat.
Mounir també reivindica la feina feta per tots dos progenitors. Ha explicat a les xarxes socials que acompanyar un jove futbolista exigeix constància. El talent no n'hi ha prou. Cal ajudar, desplaçar-se, insistir i mantenir la confiança quan apareixen obstacles. Per això anima altres pares a col·laborar amb els somnis dels seus fills.
Per damunt de tot, orgullós de Lamine Yamal
La seva figura ha estat envoltada de polèmiques per publicacions i incidents amb repercussió mediàtica. No obstant això, mai ha amagat l'orgull per Lamine. Comparteix fotografies, vídeos i missatges després dels seus èxits. Sempre que pot, acudeix als partits i segueix cada pas de la seva carrera esportiva.
Durant el Mundial va cridar l'atenció la seva absència a les grades. Mounir va explicar que no va viatjar als Estats Units perquè pateix epilèpsia. El trajecte llarg i la intensitat emocional podien provocar una crisi. Va decidir seguir la competició des d'Espanya, mentre altres membres de la família acompanyaven el futbolista.
La distància no va modificar el vincle. Pare i fill van continuar parlant i compartint la seva experiència d'una altra manera. Mounir sap que assolir l'elit no ha estat un camí de roses. Ha reconegut que calia "barallar i lluitar", però també se sent feliç en comprovar fins on ha arribat el seu fill.