Gonzalo Bernardos ha tornat a posar el focus en una comparació que sorprèn molts treballadors, ja que segons l'economista, un jubilat espanyol pot cobrar més que un alemany malgrat que els salaris a Alemanya són superiors. L'explicació no està en el fet que Espanya sigui més rica, sinó en la relació entre l'últim sou i la pensió pública que es rep després de retirar-se.
Bernardos sosté que Espanya té una de les taxes de substitució més elevades de l'OCDE. En termes nets, situa la primera pensió al voltant del 83% de l'últim salari, mentre que a Alemanya la proporció ronda el 50%. Això significa que el treballador espanyol perd menys capacitat de renda quan es jubila, encara que durant la seva vida laboral hagi cobrat bastant menys.
Un sistema molt més generós amb l'últim sou
La comparació no significa que tots els jubilats espanyols ingressin més euros que tots els alemanys. Bernardos parla sobretot de la generositat relativa del sistema i de quant conserva cada pensionista respecte als seus ingressos anteriors. Alemanya utilitza un sistema de punts lligat a les cotitzacions acumulades, mentre Espanya manté una prestació definida calculada mitjançant bases i anys cotitzats.
L'economista utilitza aquesta diferència per explicar per què considera especialment favorable la posició dels actuals pensionistes espanyols. A més d'una taxa de substitució elevada, moltes llars grans arriben a la jubilació amb l'habitatge pagat, cosa que redueix una de les despeses mensuals més importants. A Alemanya, per contra, una caiguda més gran d'ingressos pot obligar a complementar la pensió amb estalvi privat o feina.
L'advertència està en el que ve després
Però Bernardos no presenta aquest avantatge com una bona notícia sense conseqüències. El seu argument principal és que mantenir prestacions tan elevades resulta cada vegada més difícil quan augmenta el nombre de jubilats i l'esperança de vida. Si les cotitzacions no cobreixen tota la despesa, el sistema necessita transferències procedents d'impostos i altres recursos públics per completar el finançament.
Per això la seva comparació amb Alemanya acaba convertint-se en una advertència sobre sostenibilitat. Espanya protegeix millor, en termes relatius, el salt des del salari fins a la pensió, però aquesta generositat té un cost creixent. Bernardos planteja que les futures reformes acabaran obligant a combinar més cotitzacions, jubilacions més tardanes o ajustos en les prestacions. Per als qui ja estan jubilats, la situació actual pot ser favorable; per als qui encara treballen, la pregunta decisiva no és només quant cobraran, sinó si les mateixes condicions podran mantenir-se durant dècades.