Extremadura, a mig camí entre Madrid i Lisboa, entre Toledo i Coïmbra, entre Sevilla i Salamanca; és, malgrat tot, la gran desconeguda. O, més ben dit, ho era per nosaltres; fins a la nostra “aventura extremenya”, la immersió en els seus paisatges urbans i rurals; en la seva desconeguda llengua d’origen galaicoportuguès; en els seus extraordinaris testimonis monumentals que expliquen una mil·lenària i riquíssima història; i en la seva particularíssima cultura gastronòmica i enològica.
Això és el que hem anat a “descobrir” a Extremadura, en un viatge-aventura que tenia l’objectiu de trencar els falsos mites que han estigmatitzat, injustament, aquella terra i aquella societat. I podem dir que l’objectiu que ens havíem fixat l’hem complert sobradament. En la nostra “aventura extremenya” hem descobert que Extremadura és una societat viva, que s’explica molt més enllà dels mites del latifundisme i del caciquisme divulgats a través dels documentals o del cinema.
En el següent viatge anirem al País Vèneto. Apuntat aquí i no t'ho perdis!
Primera jornada. Barcelona-Madrid-Trujillo-Càceres.
La primera jornada la vam invertir en el viatge fins a Extremadura. En tren ràpid fins a Madrid i en un autocar privat per al nostre grup fins a Trujillo i fins a Càceres, que seria el camp-base de la nostra “aventura extremenya”. A Trujillo vam dinar, a l’antiga sala capitular d’un convent medieval convertit en Parador de Turisme, i hi vam viure la nostra primera immersió en la cultura gastronòmica extremenya. A la tarda, a Càceres vam tenir la primera presa de contacte amb la ciutat.
Càceres és, a primer cop d’ull, austera en extrem, fins al punt que sembla malhumorada. Però és una primera impressió que, de seguida, es demostra falsa. La seva plaça Major, els carrers i carrerons de la part històrica i la seva catedral, ens van explicar la història d’una ciutat que, des del segle XIII, s’havia fet lentament, a partir de l’activitat dels grans ramats transhumants de l’edat mitjana. Les seves cansaladeries tradicionals ens mostrarien el nervi econòmic històric de la seva societat.
Segona jornada. Mérida. La vella “Emèrita Augusta” romana.
La segona jornada la vam destinar a conèixer Mérida. La vella “Emèrita Augusta” havia estat – amb Tàrraco i Híspalis – una de les tres ciutats més poblades de la península durant l’època romana. Els seus 40.000 habitants van impulsar la construcció de grans edificis com el Teatre, l’Amfiteatre o el Circ; que, desafiant el desgast del temps, se’ns van presentar, altius i impertèrrits, per a explicar-nos com entenien l’oci aquelles societats antigues i que hem heretat nosaltres d’aquella cultura d’oci.
Mèrida, capital política, cultural i històrica d’Extremadura, és coneguda pel seu patrimoni romà. Però no és tan sols això. En la nostra particular descoberta de la ciutat, ens vàrem endinsar en les galeries soterrànies de l’Alcasser àrab; i vàrem penetrar a la penombra de la basílica de Santa Eulàlia, un dels temples cristians més antics de la península. Mèrida se’ns va mostrar, també, com una ciutat viva, amb una arquitectura tradicional que barreja els estils costaner portuguès i de la “campiña” andalusa.
Tercera jornada. Monestir de Guadalupe.
Guadalupe era un dels plats forts de la nostra “aventura extremenya”. Per què el monestir de Guadalupe no és, tan sols, el recer on es va retirar a morir Carles de Gant. Seria també l’escenari on, anys abans, se signaria una pau – la Sentència Arbitral – que resultaria decisiva per la història de Catalunya, per què obriria les portes del nostre país cap a la modernitat. A Guadalupe, el rei Ferran el Catòlic i els síndics remences van impulsar el país cap a modernitat.
Però Guadalupe no és tan sols el monestir. El poble medieval que va sorgir al voltant del monestir; és, actualment, una joia arquitectònica. Els seus carrers i carrerons, les seves places i placetes; els seus casalots guarnits amb porxades sostingudes per vells i robustos cabirons de fusta ennegrida pel pas del temps; les seves cases de façana rogenca de maó cuit; i les seves casetes de finestres impossibles, algunes on just passa el cap d’una persona; ens varen fer transitar pel túnel del temps i dels somnis.
Quarta jornada. Trevejo i la vall del Jerte.
La quarta jornada de la nostra “aventura extremenya” ens submergiria en el món més rural i tradicional d’Extremadura. La nostra primera etapa va ser Trevejo, un poble de tan sols trenta habitants, al peu de muntanya de la serra de Gredos, que separa les dues “mesetas” ibèriques. Trevejo ens va oferir una visió nostàlgica d’una època daurada de grans ramats d’oví. I ens va oferir, també, un tast de productes tradicionals de la terra, fabricats artesanalment pels veïns, a base d’embotits, formatge, oli i vi.
La següent etapa va ser San Martin de Trevelho un poble de 1.000 habitants, per a tenir un contacte directe amb la fala (la forma local de la llengua gallega, que remunta la seva existència a la reconquesta cristiana). San Martin també ens va mostrar el seu urbanisme de carrers de muntanya solcats pel mig per a desaiguar els molts rierols que travessen el poble. Després d’aquesta sorprenent experiència, ens vàrem dirigir a la vall del Jerte, per a contemplar la successió inacabable de bancals de cirers.
Cinquena jornada. Plasència i Trujillo.
Plasència és “l’altra capital” de l’Alta Extremadura. I com Càceres sembla una ciutat austera i malhumorada. Però, de seguida, ens va oferir la seva veritable cara, la d’una ciutat melancòlica de grans edificis medievals i renaixentistes; de carrers i places que són recers de pau; que uns i altres – cases i carrers – veuen passar el temps mentre enyoren èpoques passades d’esplendor. I això és el que ens vàrem endur de Plasència, aquesta impagable tranquil·litat que et convida a una inevitable reflexió.
La segona part d’aquella jornada la vàrem dedicar a conèixer, més profundament, Trujillo. L’havíem “tastat” a l’arribada. Però, durant la cinquena jornada, ens van submergir en la ciutat dels “conquistadores” i ànima bessona de Plasència, que amb els seus grans edificis i els seus amplis carrers i places – tot construït i pavimentat amb la mateixa pedra – veu passar el temps amb un punt de tristor que als ulls del qui la coneix per primer cop, la fa absolutament deliciosa.
Sisena jornada. Parc de Monfragüe-Madrid-Barcelona.
La sisena i darrera jornada la vam destinar a submergir-nos en el món natural. Més enllà de les pastures de Trevejo o dels bancals de cirerers de la vall del Jerte; Extremadura ens volia oferir una immersió en un paisatge absolutament salvatge: el Parc de Monfragüe, reserva d’espècies naturals protegides, especialment aus com la cigonya negra o el voltor negre, que vam poder contemplar a través dels punts d’observació habilitats i amb la inestimable conducció d’una empresa de guies de la naturalesa.
El Parc de Monfrague ens va oferir una de les millors experiències gastronòmiques de la nostra “aventura extremenya”. En un restaurant repetidament guardonat per la seva cuina i situat en una zona absolutament aïllada al bell mig de les “dehesas” del parc, vam gaudir d’un menú degustació que era un compendi de la gastronomia tradicional extremenya transportada fins a l’actualitat. Una fantàstica experiència que seria la cloenda a una extraordinària experiència de descoberta.
Per descobrir la resta d'Experiències El Nacional, visita el web de Viatges Viñolas o contacta al correu següent: elnacional@vinolas.com
Experiències El Nacional són viatges únics dissenyats, creats i impulsats gràcies a la col·laboració d’un triangle essencial: Marc Pons, articulista, historiador, dissenyador de l’itinerari i professor-acompanyant del grup; Viatges Viñolas, responsable de la gestió de serveis i seguiment diari del viatge, i ElNacional.cat, impulsor i difusor del projecte.