Mentir és una conducta humana tan antiga com complexa. En la vida quotidiana, la mentida sol generar rebuig immediat, enfadi o desconfiança. Tanmateix, Dany Blázquez, psicòleg, proposa un enfocament diferent i profundament terapèutic quan afirma: “No ens importa que una persona ens menteixi, no som jutges”. La seva reflexió convida a anar més enllà de l'acte en si i a preguntar-nos què hi ha darrere d'una mentida i com hauríem de respondre davant seu, especialment en contextos de relació i d'ajuda psicològica.
Blázquez subratlla que la psicologia no treballa des del càstig ni des del judici moral, sinó des de la comprensió. Mentir no converteix automàticament algú en “dolent” o “manipulador”, sinó que sol ser un senyal d'alguna cosa més profunda que mereix ser escoltat.
Què hi ha darrere d'una mentida
Segons explica Dany Blázquez, la mentida gairebé mai no és el problema real, sinó un símptoma. Les persones menteixen per múltiples raons: por al rebuig, vergonya, necessitat de protecció, desig d'encaixar o dificultat per afrontar una veritat dolorosa. En molts casos, mentir és una estratègia —conscient o no— per sobreviure emocionalment.
El psicòleg assenyala que quan algú menteix, l'important no és desemmascarar-lo, sinó entendre quina funció compleix aquesta mentida. Què està intentant evitar? Què tem perdre? Quina part de si mateix sent que no pot mostrar? Des d'aquesta perspectiva, reaccionar enfadant-se o fent un judici només reforça la necessitat de continuar ocultant la veritat.
Blázquez insisteix que, en un espai terapèutic o en una relació sana, la resposta adequada no és l'acusació, sinó la curiositat empàtica. Preguntar, escoltar i crear un entorn segur facilita que la persona pugui, amb el temps, deixar de mentir sense sentir-se atacada.
L'impuls de jutjar i encasellar
Un dels punts clau que planteja Dany Blázquez és la tendència humana a jutjar ràpidament. Vivim en una societat que etiqueta amb facilitat: “si menteix, és mala persona”, “si falla, no és fiable”. Aquest impuls d'encaixar respon a la necessitat de simplificar la realitat i sentir control, però té un cost alt en les relacions humanes.
El psicòleg adverteix que reduir una persona a un dels seus actes és profundament injust. Tots som més que els nostres errors, les nostres mentides o els nostres moments de debilitat. Tanmateix, els prejudicis actuen com a filtres que ens impedeixen conèixer l'altre en profunditat.
Blázquez defensa que no som jutges de ningú. No ens correspon dictar sentències morals, sinó comprendre contextos. Això no significa justificar qualsevol conducta, sinó separar la persona del seu comportament. Una cosa és assenyalar un límit i una altra molt diferent és condemnar qui el creua
En definitiva, Dany Blázquez proposa una mirada més humana i menys punitiva. Entendre la mentida com un senyal i no com una traïció automàtica permet construir relacions més honestes i espais on la veritat pugui aparèixer sense por. Perquè, com recorda el psicòleg, quan deixem de jutjar, comença la possibilitat real de canvi.