Hem d'obligar un nen a menjar quan toca? Hem de prohibir-li menjar alguna cosa just abans de sopar? La resposta curta (i molt clara) de Carlos González, expert en criança respectuosa, és “no”. Al podcast Criando sin miedo, el pediatre repeteix una idea troncal: la base d’una bona relació amb el menjar és respectar la gana i la sacietat del nen. Cada cop hi ha més adolescents i joves amb obesitat, anorèxia o bulímia. I, segons ell, tot sovint això comença amb una mala relació amb el menjar des de petits. Quan els obliguem a menjar, els ensenyem a ignorar el seu cos. Quan els neguem una fruita perquè “ja és gairebé l’hora de sopar”, els diem que l’horari està per sobre de la gana. Quan fem servir el menjar com a premi o càstig, deixem de banda la seva funció bàsica: nodrir-nos i gaudir-ne. En paraules de González: “Un dels millors regals que podem fer als nostres fills és que, mentre sigui possible, mantinguin el sa costum de menjar quan tenen gana i no menjar quan no en tenen”. Aquesta llibertat, que sembla tan bàsica, és un antídot contra moltes dinàmiques tòxiques que acaben arrelant.
🍴 Els 6 plats que no poden faltar-los als teus fills en la tornada a l'escola
🍝 La raó científica que explica per què el plat preferit dels infants és la pasta
Hem d’obligar a menjar als nens quan no tenen gana?
L'expert Carlos González assegura que el lògic és que, si un nen no té gana, no mengi: "Mai intentis obligar a menjar a un nen: si vol, que mengi; si no vol, que no mengi", aclareix. Segons González, insistir perquè acabin el plat trenca la seva capacitat natural de sentir els senyals interns. I això no és un detall: segons el pediatre, l’obesitat és seguir menjant quan ja no tens gana i forçar a menjar és posar un gra de sorra en aquest trencament. "De veritat et sembla bona idea dir-li al teu fill que ha de menjar encara que no tingui gana?", pregunta el pediatre.
Prohibir menjar al nen just abans de dinar o sopar té cap sentit?
Molts pares recorren a prohibicions estrictes o al xantatge afectiu (“només dues cullerades”, “si no menges això no hi ha postres”). Però, segons González, aquest camí porta més a conflictes que no pas a la salut. Ell defensa que la clau no és prohibir, sinó decidir què entra a casa. “La responsabilitat dels pares és què menjar entra a casa: si no vols que mengin natilles, no les compris. Si no vols que mengin galetes, que no hi siguin al rebost", reclama. El poder de decisió real és aquest.
Ara bé, tampoc es tracta de criar-los en una bombolla sense sucre. Quan els nens només poden accedir a llaminadures en moments puntuals, és fàcil que es facin un panxó de sucre quan la tenen a l’abast. Per això González recomana normalitzar: oferir sucre de tant en tant, sense dramatitzar. Si compres galetes, les compres i poses un límit sensat. Quan s’acaben, s’han acabat. I així el menjar deixa de ser una arma de poder.
La responsabilitat dels pares és que entri menjar sa a casa
Menjar entre hores: problema d’horari o de qualitat?
El pediatre relativitza molt el concepte de rutina estricta. Si un nen demana un plàtan mitja hora abans de sopar, pot ser que aquest plàtan sigui el seu sopar. I no passa res. El punt clau no és l’horari, sinó què menja: fruita, un iogurt natural, un ou ràpid… millor això que entrar en una discussió. González ho resumeix amb ironia: “és més ràpid fer un ou que discutir”.
Quan el menjar entre hores es converteix en patates fregides o caramels, aleshores hi ha un problema. Però tampoc és qüestió de l’hora, sinó del tipus d’aliment. Una mandarina pot caure a les cinc o a les vuit del vespre, i continuar sent bona.
Sucre, sucs i sal: el que val la pena tenir present
González diferencia els sucres lliures (afegits, mel, xarops, el dels sucs) dels intrínsecs de la fruita. La fruita sencera és sana; un suc de taronja, en canvi, es comporta com “aigua amb sucre” i no hauria de ser diari. La recomanació pràctica: reduir al màxim els sucres lliures i vigilar etiquetes. Amb la sal passa el mateix: no obsessionar-se per un tast puntual, però sí evitar l’excés sistemàtic i els ultraprocessats que ja en porten de fàbrica.
El paper dels adults també és clau: han de ser exemple i coherència. "L’objectiu no és que els nens mengin el màxim de sa; l’objectiu és que els pares comencin a menjar acceptablement sa", explica. Els nens imiten. Si a casa hi ha fruita, llegums i cuina casolana, això és el que aprendran. Si hi ha refrescos i brioixeria cada dia, també.