Hi ha paraules que s’han colat en el nostre català amb tanta naturalitat que ja ni ens adonem que no hi pertanyen. Una d’aquestes és pitar. “He sentit un cotxe que pitava”, “L’àrbitre ha pitat un penal” o “Això no pita” són frases habituals, però totes tenen una cosa en comú: són incorrectes. El verb pitar és un barbarisme de manual. En català tenim alternatives perfectament vàlides i, a més, més precises. El problema de pitar és que sembla inofensiu. És curt, sona bé i l’hem sentit tota la vida. La seva presència constant ha anat substituint verbs catalans genuïns i, sense adonar-nos-en, ha anat empobrint el nostre llenguatge. Si vols parlar amb correcció i naturalitat, oblida’t de pitar i recorda aquestes equivalències senzilles.
Com dir 'pitar' en català
L'Institut d’Estudis Catalans considera que pitar és un barbarisme d’ús generalitzat: una paraula forana que s’ha infiltrat tant que ja costa de detectar-la. Segons l’Optimot, el verb pitar no és correcte en català; cal substituir-lo per xiular, tocar la botzina, rutllar...
La confusió amb aquesta paraula ve del fet que pitar existeix en castellà amb molts significats diferents: pot voler dir ‘tocar el pito’, ‘silbar’, ‘ir bien’, ‘arbitrar’ o, fins i tot, ‘fumar’. En català tenim alternatives perfectament vàlides i, a més, més precises. Vegem-ho cas per cas, perquè hi ha matisos que val la pena conèixer.
Quan parlem de xiular
En la majoria dels contextos, pitar es tradueix per xiular. El so breu i agut que fem amb els llavis, amb un xiulet o que fan els àrbitres no és pitar, sinó xiular. Per tant, no direm “L’àrbitre ha pitat el final del partit”, sinó “L’àrbitre ha xiulat el final del partit”.
De la mateixa manera, si un actor no agrada i el públic el rebutja, tampoc no direm que “l’han pitat”, sinó que “l’han xiulat”. El substantiu corresponent també canvia: no es tracta d’una pitada, sinó d’una xiulada. També disposem de la paraula xiulet per referir-nos a l’objecte o al so que produeix. Així doncs, el pito en castellà és, senzillament, el xiulet en català.
Si parlem de cotxes
Una altra confusió comuna és quan volem expressar que algú "ha pitat amb el clàxon o amb la botzina". En català, la forma correcta és “ha tocat la botzina” o “ha fet sonar el clàxon”. Per tant, en lloc de dir, per exemple, “el cotxe de darrere em pitava”, hauríem de dir “el cotxe de darrere em tocava el clàxon”.
Quan diem que una cosa “no pita”
Aquest ús figurat del verb pitar és un altre cas típic d’interferència castellana. En català, el que “no pita” no rutlla. La paraula rutllar (també funcionar) és la que expressa que alguna cosa va bé o malament. Diríem, doncs: “Aquesta impressora no rutlla” o “això no funciona”, en comptes de “això no pita”.
Quan volem traduir que algú “sale pitando”
Aquesta expressió tan estesa, "sortir pitant", és també una traducció literal del castellà i no forma part del català genuí. En funció del que vulguem dir, tenim moltes alternatives riques i genuïnes:
- "Fugir corrents"
- "Sortir a tot drap"
- "Sortir com un llamp"
- "Anar-se’n a correcuita"
- "Arrencar a tota virolla"
- "Sortir rabent"
- "Fugir cames ajudeu-me"
Com veus, el català ofereix una gamma molt més expressiva que el pobre calc pitar.