En les últimes dècades, els models educatius han canviat de forma notable. Molts pares busquen relacions més properes i horitzontals amb els seus fills, allunyades de l'autoritarisme del passat. No obstant això, el pediatre i assagista francès Aldo Naouri adverteix dels riscos de portar aquesta tendència massa lluny. Per a Naouri, intentar ser amic dels fills no només és innecessari, sinó perjudicial, perquè “deixa els pares sense autoritat sobre ells” i debilita una funció essencial en el desenvolupament infantil: la de marcar límits clars i ferms.
Naouri no qüestiona l'afecte, la proximitat emocional ni l'escolta activa, sinó la confusió de rols. Pares i amics compleixen funcions molt diferents en la vida d'un nen, i barrejar ambdues pot generar inseguretat, falta de referents i conflictes en l'adolescència.
L'amistat malentesa i la pèrdua de límits
Segons Aldo Naouri, quan els pares es col·loquen al mateix nivell que els seus fills en nom d'una suposada amistat, **renuncien a la seva posició d'adults responsables**. L'amistat implica igualtat, reciprocitat i absència de jerarquia; la criança, en canvi, necessita asimetria. El nen requereix una figura que decideixi, protegeixi i posi límits, fins i tot quan aquests no agraden. Naouri sosté que aquesta “amistat malentesa” provoca que els límits es tornin negociables o inconsistents. El pare que vol caure bé evita el conflicte, posposa les normes o les explica en excés, esperant aprovació. El resultat és un nen que no sap fins on pot arribar, que prova constantment l’autoritat adulta i que, paradoxalment, se sent més insegur.
Per al pediatre, els límits no són una forma d'opressió, sinó una estructura necessària. Permeten al nen organitzar el seu món intern, aprendre a tolerar la frustració i entendre que no tot desig pot satisfer-se de seguida. Quan els pares renuncien a imposar-los, deixen el menor sense una referència sòlida.
Autoritat, força i responsabilitat parental
Naouri diferencia clarament autoritat d'autoritarisme. L'autoritat no es basa en la por, sinó en la coherència, la constància i la responsabilitat. Un pare amb autoritat no necessita cridar ni castigar de forma desproporcionada; la seva força rau en el fet que les seves paraules tenen pes perquè els seus actes són ferms i previsibles.
Quan els pares busquen ser amics, explica Naouri, perden aquesta força simbòlica. El nen deixa de veure'ls com a figures capaces de sostenir decisions difícils i comença a ocupar un lloc que no li correspon. Aquesta inversió de rols pot generar ansietat, conductes desafiants i dificultats per acceptar normes externes, com les del col·legi o la societat.
El pediatre insisteix que els fills no necessiten pares simpàtics, sinó pares fiables. La proximitat emocional és fonamental, però ha de conviure amb una clara assumpció del rol adult: decidir, dir “no” quan cal i mantenir la norma, encara que provoqui enfadament.
En definitiva, Aldo Naouri defensa que ser pare no és ser amic, sinó exercir una responsabilitat que permet al nen créixer amb seguretat. La veritable mostra d'amor no és evitar el conflicte, sinó sostenir límits que ajudin el fill a construir-se com a persona autònoma, segura i capaç de conviure amb els altres.