Per a molta gent, els dies de Nadal són per a passar en família. Les pel·lícules que venen dels Estats Units amb una executiva que viu a la ciutat torna a casa dels seus pares a la muntanya per passar les festes o els anuncis més nostrats de torró amb cantarella inclosa han ajudat a establir aquesta idea que, en bona part, és una realitat. Aquelles que viuen lluny agafen trens, cotxes, vaixells o avions (amb els preus totalment disparats) per tornar a la seva habitació d'adolescència i passar uns dies a la casa familiar, dinar o sopar amb avis, tiets o cosins que potser veuen un cop l'any per compartir unes dates, sense dubte assenyalades. Aquest és l'escenari ideal i potser idealitzat, ja que hi ha qui s'ha barallat amb la família, no la suporta o, fins i tot l'ha perduda. O viuen a l'altra punta del món i no tenen prou recursos per anar a visitar-los quan els ve de gust. Cada cop és el cas de més persones: immigrants que van marxar de casa sols i que, en alguns casos, no han format una família com les que es veuen al cinema i per qui aquests dies poden arribar a ser molt mals de passar. Per això, tot i que dins el nostre marc menta,l Nadal és una festa de família, amb un paper pels amics limitat als amics invisibles i, potser, la nit de Cap d'Any, les amistats es converteixen en família per aquells que tenen la seva molt lluny.
"La soledat és la pitjor part"
Això és el que va pensar l'Esperanza. Aquesta colombiana fa anys que viu a Barcelona, tot i que abans es va establir a Madrid. Fa tres dècades, s'hi va establir per estudiar un doctorat: are soltera, s'hi va instal·lar amb la seva filla, que anava a primària. Quan arribaven les festes, la seva filla es queixava. "Mamà, tots els nens de l'escola se'n van al poble a passar les vacances amb els seus avis i nosaltres ens quedem aquí, soles!", li recriminava a la seva mare, que no sabia com li havia d'explicar que no podien estar amb els seus avis perquè només el bitllet cap a Colòmbia, on tenia intenció, en un principi, de tornar a viure un cop acabats els estudis, costava una milionada que no es podien permetre, malgrat que la seva situació no era especialment precària, comparada amb la d'altres persones. "Quan es parla de la immigració es diuen moltes coses, bones i dolentes, però ningú parla de la pitjor part, la soledat", explica l'Esperanza. "També hi ha la discriminació, el racisme... i tant, però sigui quina sigui la història d'algú que ha marxat de casa, tothom, en algun moment se sent sol, i més en moments tan especials com és Nadal", afegeix.
Per combatre aquesta soledat va pensar que seria una bona idea crear el que va esdevenir com el "sopar dels orfenets". La nit de Nadal, que en el seu país és la gran cita anual de les festes, com aquí ho pot ser el dinar de Nadal o el de Sant Esteve, va decidir, animada per un amic, convidar a persones que havia conegut durant els estudis o treballant un cop havia aconseguit el permís, per a passar junts i acompanyats aquella vesprada. "No et fas una idea de la quantitat de gent que se sent sola", lamenta, però a la vegada contenta d'haver-hi pogut posar remei. Els convidats no eren orfes reals, sinó circumstancials. En els primers anys d'aquesta tradició l'Esperanza no es podia permetre convidar a tothom, i, per això proposava que cadascú dugués un plat de la seva cultura. Qui no tenia temps per cuinar, era animat a preparar una cançó o un vers tradicional del seu país d'origen. Qualsevol cosa era benvinguda.
Quan l'Espranza es va traslladar a viure a Barcelona va voler mantenir aquesta tradició, amb usuaris de la seva feina o amb nous amics que havia fet a la ciutat en la qual havia tornat a començar de zero. Llavors la seva situació econòmica havia millorat molt i vivia en un pis amb una gran terrassa, on podia reunir a tothom i fins i tot convidar-los. "Venien molts amics de la meva filla, que havia fet tocant a bandes musicals, ells em deien mare, perquè no tenien la seva a prop", rememora, emocionada. A la seva taula, els vint-i-quatre de desembre, s'hi asseu gent de tota mena, molta de la qual no celebra el naixement de Jesús (ella és budista), sinó la possibilitat de passar una nit màgica envoltada d'amistats, noves i velles.
Una nova tradició
Enguany, l'Esperanza no organitzarà aquest "sopar dels orfenets" per lluitar contra la soledat d'aquelles persones immigrants sense família. Quan comenci les vacances de la feina agafarà un avió cap a Bèlgica, on viu la seva filla amb la seva família. Allà també passarà la nit de Nadal acompanyada de persones que, fins llavors, seran desconegudes, perquè la nena que un dia es queixava que havia de passar Nadal sola, ha heretat el costum de la seva mare i malgrat tenir un nucli familiar, celebra la festa amb la comunitat senegalesa, el seu marit és originari d'aquest país, de la ciutat on viu. Tot i que per un costat li sap greu deixar de preparar el seu "sopar dels orfenets" sap que aquest estarà en bones mans. Alguns d'aquests amics amb qui durant anys ha passat la nit de Nadal ja li ha assegurat que el mantindrà, en gran part,en honor seu, per haver-los salvat de la solitud.